“El que salvarà la unitat de la llengua catalana són els mitjans de comunicació”

Enric Gomà i Ribas (Barcelona, 1963) és escriptor i divulgador lingüstic. També ha estat guionista de serials com Ventdelplà o Amar en tiempos revueltos. Parlam amb ell de la “conversa transmediterrània amb molta llengua” que mantendrà amb Rafel Perelló a la Institució Pública Antoni Maria Alcover dia 28 d’octubre.

Com ha sorgit la idea d’aquest acte?
És una trobada que ha muntat per decisió pròpia en Jaume Capó, amb qui vaig estudiar a la Facultat de Filologia. I sense ser un gran amic ens hem anat veient durant tots aquests anys, hem coincidit amb i hem conversat. Vaig llegir el seu primer llibre, que va ser el primer i l’últim, i em va agradar, quan érem més joves. És una iniciativa seva, feia molt temps que volia fer-ho.

Coneixeu en Rafel Perelló?
No el conec personalment, però pel que he estat llegint i mirant, el seu treball en el camp de l’antropologia i de la cultura popular li ha generat un interès per la llengua i uns coneixements molt grans sobre la llengua antiga i tradicional, d’expressions en desús, d’oficis que s’han perdut, etc.

Quins punts creieu que teniu en comú i en quins creieu que divergiu?
Home, això us ho podré dir quan hàgim fet la trobada! Però a priori, ja et dic, em sembla que para molt l’atenció en la llengua tradicional, els usos antics, i a mi això em sembla apassionant, però no és el meu camp d’estudi. Jo estic molt pendent de la llengua viva, de la gent de les dues generacions que em precedeixen.

Quins problemes lingüístics tenen les generacions més joves?
Les persones que ara tenen 20 anys duen al damunt una llosa molt pesada que diu que no parlen prou bé, que és un català molt interferit i molt dolent. I és cert que la interferència és innegable, però al costat d’això tenim mecanismes d’evolució pròpia, no s’ha de posar tot dins el mateix cistell.

Sou un personatge polifacètic: escriptor, guionista, divulgador, lector de diccionaris, però, sobretot, sou un anticatastrofista declarat.
Jo crec que el català té problemes, això no ho podem negar. Aquests problemes parteixen de la demografia: baixa natalitat i un allau migratori importantíssim des dels anys 50. Parlo de Catalunya, estrictament. Després també tenim polítiques contràries a la llengua per part de l’Estat espanyol, però alhora, té una vitalitat en segons quins àmbits i té un gruix de milions de parlants que fa que sigui una llengua en la qual s’hi pot treballar.

Trobau exagerat, doncs, el discurs de la minorització?
No, però el que és clar és que el català de vegades es fica en sacs que no li corresponen. No es pot comparar el català amb el bretó, el frisó, el friül o el rètic, per població, per capacitat i per implantació al territori. Som una llengua de primer món: tenim cultura, tenim administració –que malgrat pugui semblar insuficient, té pressupostos importants per a treballar. Jo soc partidari de dedicar iniciatives, esforços, pressupost a aquesta causa per tal de millorar la situació de la llengua.

Com veieu la relació entre els diferents territoris de parla catalana?
Bé no està, perquè vivim en compartiments estancs. I la connexió política, a nivell de Conselleries de Cultura i Presidència, ara és inexistent, per raons òbvies –que quan ho hauria pogut ser, tampoc no ho era gaire. Però el que salvarà la unitat de la llengua són els mitjans de comunicació. No pot ser que tinguem tres televisions autonòmiques amb tres pressupostos molt diferents, amb repercussions molt diferents i atomitzades. S’han fet intents de fer iniciatives conjuntes i n’hi ha que han funcionat força bé, com el telefilm de Guillem Agulló, que va fer un 8% d’audiènia, i d’altres programes –magazins, etc.– que han anat molt malament.

I quina posició preneu respecte de l’admissió de dialectalismes propis de cada territori en els mitjans de comunicació? Va en contra d’aquesta cohesió?
Crec que cal tenir cintura amb les variants dialectals. Per exemple, ara estic llegint un llibre d’una valenciana, l’Emma Zafón, que es titula Casada i cansada, i inclou als diàlegs dialectalismes del seu poble, Llucena, com “pos”, “entonses”, aquesta mena de lèxic interferit que tenen en aquella banda. I no m’estiraria els cabells, penso que és part del seu català, i del seu català actual. En una obra de ficció d’aquestes característiques és molt més important un català oral i espontani que no un català escrit, revisat per un bon corrector i impol·lut. De vegades cal donar més importància a l’espontaneïtat, la versemblança i la connexió amb la societat que rebrà l’obra.