Antoni Florit Lladó, “Florit, (Sineu, 1935) és un home que surt de les inescandallables profunditats de la pagesia. Rafel Perelló hi poua com els millors mestres, dins aquests fondals.
On anaven el bergantells del poble si duien la farandola de guerrejar? (*)
La majoria en el passeig. Et diré una cançó: “Quinze i quinze fan trenta / i nou i nou fan devuit / i s’homo amb so ventre buit / es festejar no li entra”. Te’n dirè una altra de més vitenca: “L’amo de Son Cantagrins / me’n va dir una de bona / no te fiïs de cap dona / que no la hi tenguis dedins…” (*Guerrejar: procurar conéixer una al·lota per a festejar-la).
Abans, el capellans eren calops i tothom anava per la retxa. Si qualcú feia punts escapats i el poble s’entemia, la gent aviat li posava la llengua damunt (*)…
Puc jutjar damunt jo. Quan vaig partir a anar a escola, l’esglèsia anava endavant. Mon pare va ginyar un amic a fer-nos escola davall un llit d’escala (la volta de l’escala). A la primeria feia retxeta, ara una N, ara una A, i llavors vaig partir a confegir quatre lletres. Ara que estic en aquest punt vos contaré que llavors era molt de costum anar al sermó dels missioners. N’hi havia un que no creia res. Li varen dir “deus anar al sermó”, va dir “ja no hi ha res que em faça més malícia que els capellans i tot aquest soll!”, li varen dir “o no saps que hi ha un déu?”, era una mica glosador aquest, i li respon “Vós deis que hi ha un déu / res sé de tot això / menjar, beure i estar bo / això és es sabre meu”…(*Fer punts escapats: fer accions contràries a la moral. Posar la llengua damunt qualcú: criticar una persona).
Vós sou marger. Hi ha cançons populars de marger?
Putes si n’hi ha! Escolta aquesta: Que no sabeu, estimada / que una paret paredada / a sa darrera filada / que se diu s’encadenada / posen ses pedres millor?…” Em vaig brindar (oferir-se a qualcú), el primer jornal me’l va donar l’amo en Guillem “de Son Virgo”, em deia “els caragols han de poder passar”… som fet un poc de tot, ara una cosa, ara l’altra, mentre embasten no cusen (no poden fer dues coses al mateix temps). M’està lleig el dir-ho, però m’ha anat bé, el que és, és… ereraven a l’era, una dona “juger-juger” (lleuger-lleuger: amb soltesa) llevava baleigs (porgueres, residus)… El temps dels esclata-sangs els guardàvem per al senyor. Els senyors venien els dissabtes, molts. Vaig conèixer un garriguer que era un portador de floretes (ja-jà, pàmfil), li fotien els esclata-sangs…
Hi havia missatges de possessió que estaven obligats a dormir dins l’estable o la païssa, su-ran de les bísties…
Els senyors posaven en el tracte que el missatge havia de jeure devora les bistíes, dormien damunt empedrats. A les dues o les tres de la matinada, el missatge s’havia d’aixecar a donar un manat de palla a les bísties. Per tot hi havia “antepatíes” (pretensions) de tenir un bon parell i les bísties sempre havien d’estar sadolles. Hi ha una cançó: “Sa meva dona m’enyora / no vol que estigui llogat / ella jeu a llit parat / i jo damunt s’empedrat / devora una menjadora”. Hi havia pretensió de sembrar dret, si mesclaven un solc era gros! Havies de manejar bé la bístia per adreçar arbres…
Som afectat de pellucar remeis medicinals populars. En sabeu qualcún, vós?
Per curar un “derrame” agafes tres faves mascles picades, herba barbera tallada amb estissores i frita, el blanc d’un ou, segó, feies una coca de tot això i ho posaves en el derrame i sortia matèria (pus)… més endarrere (en el temps) ma mare em contava que antigament les dones ho passaven puta quan tenien els infants; em va dir una cançó: “Cames-roges i alitxons / colissos i casconies / en vivíen molts de dies / ses mares amb sos minyons”…
Heu visitat qualque curander o curandera?
Un home a Santa Eugènia. Vaig dur Son Matgines, el senyor era un tupatup (terròs, beneitot), tenia una pardalada de milions però no coneixia una bleda amb una remolatxa, no volia invertir a la finca, s’interès li tapava la vista. Estant allà va venir el dia de tondre. De tant d’estirar ovelles em vaig treure un os de l’esquena. Molts de pics venia un home veïnat a veure’m, jo anava amb un gaiato. Un horabaixa em diu “Vatuadéu, Toni, has d’anar a un home que viu a ses Olleries d’Abaix, t’adobarà, aquest home”, i un dia m’hi duu. Arribam, ell va fer la llengua (parlar en representació d’altri). Li deien don Guillem a aquell home. Diu “què hi ha?”, “aquest home té l’esquena que li fa mal”. Don Guillem va posar dues mantes aplegades, “jeis aquí, de panxa”. Em va punyir i amb això vaig sentir una malada, “ai, ai, ai!”. Em diu “Aixecau-vos, caminau fora gaiato!”, m’aixec i em pos a caminar fora gaiato i el mal m’havia fuit, i jo no me’n podia donar passada, i don Guillem, riu que riu, riu que riu. Diu “quan arribeu a ca vostra, torrau una fulla de moro regada de sucre o anís i vos jeis una hora i la vostra dona que vos posi la fulla de moro damunt l’esquena, i això ho feis tres vegades, una hora cada figa de moro, llavors comprau un pegat foradat i jo el vos posaré… l’amo d’una finca veïnada llogava dones per a segar faves, si don Guillem es passejava per devora les dones, no tenien mal d’esquena quan segaven.
Idò era bruixot don Guillem…
Em va contar que una dona que feia feina en el cafè de can Prim, el seu home tenia molt de mal de queixal. La dona va anar corrents a veure don Guillem, li diu “don Guillem, el meu home està rabiós de mal de queixal”. Va dir “no importa que vengui, se’n riurà de noltros”, “per favor, anem-hi, anem-hi, don Guillem”. Hi van, agafen quarto. La dona el crida, “Pere!”, i aquell home va sortir rient, i la dona li diu “I el mal de queixal?” “M’ha fuit”, i tot el temps reia…
Caçàveu, vós?
No patírem mai de carn, érem caçadors, de garbellet, de coll, de paleta en la nit, d’escopeta. Com varen començar a demanar “llecencis” ho vaig deixar anar. Aucells, en caçàvem a sacs a les colgades. Ma mare sofregia la carn i la posava a un racó fresc per a més conservar… hi ha colls de dematí i colls de capvespre. Els tords es canvien de pastura, de prest entren per una banda per cuquejar (menjar cucs) i tornen a la colgada per un altre pas. El dia de nadal hi vaig anar amb mon pare. Mon pare estava gras i feia els tres alens, jo duia una idea! (una il·lusió). Em diu “parteix tu primer”. Arrib en el coll, ja n’entraven (de tords), estava a un ullastre molt ramut, amb això em peguen, vaig sentir “tic, tic” i em tiraren a baix del coll. Arriba munpare, dic “munpare, m’han tirat a baix del coll”, diu “Matal’s”, i les vaig matar així com vaig poder… mon pare tenia un company que era molt xerrador, com que el vegi. En entrar dins Sineu deia “On és el puceu?” (els infants del poble), i crits i renou per llarg. Un dia va venir a caçar en el coll. Mon pare li diu “No badis boca, entesos?”, diu “no passis ànsia”. La qüestió, que veu un tord, però el tord li va fer una mancada (el tord va revogir: va canviar de direcció) i crits i renou, “M’ha fugit, cara de puta!”, va alçar un renou!…
