Joan Gomila
M’arriba la programació de la Temporada Gran/Fira i hi veig que un criteri fonamental és oferir les produccions de companyies professionals manacorines. Des d’aquest criteri també hi hauria de ser; així com en qualsevol dels espectacles que he presentat, o simplement per trajectòria. No és un problema de cost excessiu, ni existeix cap altre criteri objectiu de logística. Senzillament no ens hi volen al teatre per ser qui som. Hi ha un intent clar de silenciar i de crear-me dol. No es tracta d’una programació ordinària de la qual res no es pogués retreure a un programador. És un fet extraordinari: una mostra de la professió local on hi són les companyies, les productores, els artistes professionals amb alguns amateurs solvents.
En els darrers quatre anys 2018/2021 he intentat que poguessin ser programats, els espectacles Madame Marie, Tina, la bruixa fina i L’home del vol vertical, en diverses ocasions. Vaig demanar poder fer la presentació del llibre La història robada i tampoc no es va trobar data adequada. Vaig demanar, amb el retorn de les programacions, després del mal de la covid, si podríem comptar amb el suport d’una funció. Res. Aquests espectacles sumen unes 140 funcions i han fet gira o faran per bona part de l’Estat… Qui els hagi vist que en parli si desmereixen.
Actuant de bona fe, el format de la gestió del teatre és una Junta Rectora amb una gerència; està formada pels grups polítics de l’Ajuntament i per un grup de persones escollides a dit, gairebé totes amb lligams artístics i econòmics amb el Teatre Municipal. El president de la Junta és el batle de Manacor. El resultat és la construcció de la gerència com una figura granítica i un aprofitament de l’estructura municipal del teatre per part de les mateixes persones. N’estic molt lluny de parlar de capelletes, de gelosies infantils. Estic parlant d’economia, de la garantia d’uns drets, de la necessitat de basar-nos en fets objectius, concurrents i universals.
Només dos exemples de liquidació de la participació. L’escola Municipal de Mallorquí en un curs monogràfic sobre el teatre de Manacor organitza una taula rodona. No hi ha cap polític. M’assabent que al Teatre de Manacor hi ha una reunió. Si fou una reunió de la Institució del Teatre, aquesta s’organitzà òbviament per contraprogramar el debat. Un any abans, en Joan Miquel Artigues organitzà a Na Camel·la una assemblea d’artistes manacorins. Qui no va poder venir hi va enviar una carta. Molta gent va dir la seva. Només volien ser tenguts en compte davant la regidoria de Cultura, i poder prendre part en les decisions culturals del municipi. Cap d’aquelles persones les vaig veure en contra d’apartar ningú. La continuïtat de l’assemblea va ser rebentada.
Cal democratitzar la cultura i pensar a replantejar el model de gestió del Teatre. El conjunt de la institució municipal hauria de tenir un registre de les propostes culturals. Així sabríem quines són rebutjades i quines acceptades, quines persones en surten beneficiades i quines perjudicades, i per què. Seria convenient, davant el creixement de la producció artística, crear convocatòries públiques d’oferta d’activitats. Cal crear una escola municipal de teatre on els professors passin per concurs i tenguin uns drets reconeguts. Cal una política amb centres culturals privats semblant a altres camps econòmics que davant els canvis socials, econòmics i demogràfics ajudin a mantenir la fesomia de la ciutat. Cal una política més equitativa entre la cultura fungible i la cultura que crea estructura. Cal fer les coses d’una altra manera en una ciutat de més de 40.000 habitants.
La deriva autoritària, la confusió entre el que és professional amb personal, públic amb privat, projecció personal amb col·lectiva, ha ennuvolat la dedicació de Tomeu Amengual. Mirar cap a una altra banda és una irresponsabilitat.
