“El teatre pot tenir la funció de despertar consciències, però també pot, purament, entretenir”

Mercè Aránega (Argentina, 1958), actriu reconeguda per haver participat en muntatges teatrals com Mort de dama, pel·lícules com Pa negre, d’Agustí Villaronga, o a serials com El cor de la ciutat, fa aturada dia 18 de novembre a l’Auditori de Manacor per a presentar el monòleg Manual d’instruccions per a fer-se feixista, una peça escrita originalment per Michela Murgia que reflexiona sobre els totalitarismes, tot servint-se d’un humor àcid i punyent.

Fotografia: David Ruano

Què ens podeu contar d’‘Instruccions per a fer-se feixista’?
L’obra parteix d’un llibre que té el mateix títol, que és un assaig de Michela Murgia, una periodista i activista sarda que, per cert, va morir aquest estiu amb 51 anys. I és una denúncia del feixisme però des de l’humor, des de la ironia i amb molta mala llet. La història de la protagonista és que ella, en principi, no era feixista, però explica per què, de mica en mica, hi va tornant. I denuncia totes les coses lletges de la democràcia: és cara, és lenta, sempre tothom es baralla. Perquè clar, en un sistema feixista només mana un; per tant, surt més econòmic, no hi ha discussions, etc. I del de les feministes, ja ni en parlem! I dels homosexuals… l’ideal seria curar-los o eliminar-los!

Aquesta obra arriba en un moment sociopolític significatiu, en què l’extrema dreta està creixent i aficant-se dins les institucions. De quina manera es retrata aquest panorama dins l’obra?
Es retrata de manera totalment sarcàstica. “Això és bo! Mireu a Rússia!” –perquè Rússia també el considerem un estat feixista, en realitat qualsevol estat totalitari. “Per què va tan bé Rússia? Perquè fa molts anys que tenen el Putin, i el Govern és ell. I Hongria i Turquia també estan fent molt bona feina. I nosaltres sembla que, mica en mica, també anem pel bon camí”, etc., etc.

La ironia, doncs, sembla ser clau en la manera de teixir l’obra. Heu estat còmoda, en aquest registre?
És que les diu de l’alçada d’un campanar, el meu personatge. I fa gràcia perquè, clar, com que està tan passat de voltes… Com que la defensa del feixisme és tan exagerada, queda claríssim que en realitat hi va en contra.

Què és el que us ha costat més de posar-vos a la pell d’una feixista?
Vejam, jo no combrego amb gairebé res del que diu la protagonista, no m’hi sent gens identificada, però hi ha coses que diu que no són tan bèsties. N’hi ha que les hem pogut pensar nosaltres, alguna vegada. Com això de “ostres, tants senadors, tants diputats, tanta gent! A veure, això és molt car!”. O petites coses dels immigrants, que dius… “Jo no tinc res contra els moros, però d’ençà que a la meva escala hi ha uns magribins, tot fa una olor de curri!”. I abans, quan hi havia aquells que estaven tot el dia fotent rostits, no et molestaven? Per això, al principi de la funció hi ha una enquesta que la gent pot fer amb el mòbil i pot saber quin percentatge de feixista que ets.

L’escenografia està entre un ‘talk show’ i una ‘ted talk’ d’aquestes dels americans: molt televisiva. Com ha estat el procés de creació de l’espai escènic?
És una cosa bastant interactiva. El dramaturg i adaptador, Sergi Pompermeyer, i el director, Miquel Gorriz, van decidir que volien partir del llibre de la Murgia, però fer-lo una mica més teatral. Per tant, van decidir donar-li la forma d’‘stand-up comedy’: jo parlo amb el públic i els explico la meva història. I l’escenografia és molt minimalista, no hi ha res: una pantalla al fons, moqueta vermella i una tauleta amb un tamboret.

Pensau que el teatre és una bona eina per a despertar les consciències dels espectadors?
I tant, que sí! Jo sempre dic que el teatre pot tenir aquesta funció de despertar consciències, de fer veure problemes, però no n’és l’única. Perquè també hi ha la funció de, purament, entretenir. Que no està malament. Una obra de teatre comercial que entreté és bona. Però ja que tenim aquest altaveu, utilitzar-lo per denunciar coses que no agraden, està molt bé.

Fa estona, que roda, aquest muntatge? Quines reaccions hi ha hagut, de moment?
No tant. La vam estrenar pel Temporada Alta, al desembre farà un any, perquè era una coproducció. Després, vam fer una pausa de vuit mesos i la vam reprendre pel Grec, que he fet un mes i mig a la sala Villarroel. I ara, a l’octubre, ha començat la gira. I durarà fins al desembre.

Quina és la vostra relació amb Manacor i amb Mallorca? Hi veniu sovint, hi estau a gust?
Des que tinc vint-i-pocs anys, que vinc a Manacor. Sempre hem vingut molt. Hi estic molt a gust. A part, sempre que vinc em quedo uns dies a Palma, perquè hi tinc unes amigues molt teatreres que sempre em venen a veure quan actuem a Manacor. Sí, hi tinc molt bona relació.

Quins altres projectes teniu en marxa?
Doncs després d’això, entro al desembre al Teatre Nacional a assajar una obra que es diu ‘Els Watsons’, amb direcció de Josep Maria Mestres, per a la sala gran, i quan acabo, l’empalmo amb una altra, també per al Nacional, però a la sala petita, que és una coproducció amb la Sala Trono, de Tarragona, amb el mateix equio que vaig fer ‘Els gossos’, dirigit pel Nelson Valente. És a dir que fins al juny tinc ple, no em puc queixar.