Parlam amb Pere Arquillué, que presenta El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc dia 30 de setembre a l’Auditori de Manacor: un monòleg a set veus sobre un petit poble, els seus habitants i els seus secrets. El cos d’un jove de desset anys apareix mort, vestit només amb un banyador vermell i unes esportives enmig d’un camp de farratge. La troballa inicia la trama i, a través de diversos punts de vista, ens submergim en el si d’un poble on, aparentment, mai passa res.
Què suposa, per a un actor, aquest tipus de text i d’espectacle?
Doncs un repte. És una peça poc convencional, i des del primer dia vaig tenir clar que suposaria un repte, no només per la llargada del text, que és considerable, sinó per la naturalesa de la proposta mateixa. El director, Xavier Albertí, amb qui ens coneixem de fa molts d’anys, no sol fer propostes fàcils. Pensa que estic sol a l’escenari, sense bellugar-me gaire, amb un sol focus, ja veus un poc com va la cosa. A més, un dels objectius era interpretar els diferents punts de vista sense estrafer la veu, ni posar-se perruques, ni res de res. És una de les obres més difícils que he fet mai, i mira que en duc més de 100. És una mica com tocar les Suites de Bach, necessites una afinació especial.
En aquesta obra, doncs, l’intèrpret dona molt, però l’espectador també ha de fer un esforç extra de codificació, no?
La manera com està escrit el text fa que s’interpel·li molt directament l’espectador, en el sentit que el fa estar molt actiu, i ell mateix ha d’anar conformant aquests personatges: els ha de posar rostre, els ha de donar l’ànima, ha d’anar a buscar la respiració de cada personatge.
I com ha funcionat, les vegades que l’ha representat?
Jo estic molt sorprès perquè ha funcionat molt, molt bé. L’any passat vàrem fer el festival Temporada Alta, diverses funcions al Teatre Romea. Ha vingut moltíssima gent, cosa que em demostra que és una obra transversal: gent jove, gent gran, gent de diferents estaments. I ja et dic que m’ha sorprès molt tot plegat, perquè avui en dia, amb els mòbils i tot de distraccions, sembla que ja no estem acostumats a aquesta escolta activa, i no! La gent en surt fascinada i me’n fan unes crítiques extraordinàries.
Semblarà una mica obvi, però… com ho feis per a memoritzar un monòleg d’una hora i mitja?
Sí, i a més, sense ni un punt i a part, és tremendo! [riu] Em va costar, evidentment, però nosaltres ja portem molt de training, fa molts anys que m’hi dedico. Si pujo a una bicicleta, no hauré fet cinc quilòmetres i ja estaré ofegat. És com quan veus aquells que pugen el Tourmalet i penses “com t’ho fots per fer això?”. Doncs és una mica el mateix. Aquest ofici fa que tinguis una memòria molt elàstica. Ara, per molt de training que portem, les hores d’estudi no te les treu ningú.
L’argument de l’obra, que parteix de la troballa del cadàver d’un jove, fa pensar en Twin Peaks, però al dossier de l’obra s’esmenta Rashomon, de Kurosawa. Per on creieu que van les influències del text?
Jo no ho sé. El que sí que tinc clar és que és un text realment molt, molt, molt teatral. També cinematogràfic, perquè pinta les imatges, i en aquest sentit sí que seria molt lynchià. Però quan dic ‘teatral’ ho dic perquè és molt com un misteri: no és tan important qui ha matat aquest nano, sinó els enigmes, els misteris que desencadena aquest fet. Aquí és on penso que té la grandesa l’obra, com el Josep Maria Miró, l’autor, parla d’aquests desitjos que hi ha en les societats on vivim. Això passa en un petit poble, però podria passar qualsevol poble o ciutat del món. Aquests desitjos reprimits, aquests prejudicis, fan que a vegades necessitem bucs expiatoris. El text pinta uns paisatges i cadascú hi troba les seves pròpies conclusions. En aquest sentit, és una obra molt sanadora.
L’obra ha tingut premis i bastant de reconeixement, no? S’ha representat a Catalunya i també a fora, en castellà.
Sí, la farem a Madrid, sí. Això m’obliga a fer un esforç extra, aprendre el text en castellà. Ara vaig a gira per tot Catalunya, han sortit més de 40 bolos. És una bestiesa. Jo pensava que això seria una cosa més festivalera, no? I en canvi és molt, molt transversal. La vol tothom: teatres grans i també petits. Al Romea hi ficava 400 persones, molts dies. Jo creia que seria una cosa més per a un petit comitè, 150 o 200 persones, perquè no hi ha llums, no hi ha “pinta y colorea”… I jo, encantat de la vida.
Quina relació teniu amb Mallorca, heu vingut moltes vegades?
Sí, he vingut molts cops, un cop a l’any pràcticament sempre. A Palma vaig estar molts anys sense venir-hi. Ara hi vaig ser, no fa gaire. En canvi, a Manacor fa 25 anys que vinc quasi cada any. Per a mi ja és un bolo que gairebé hi compto, perquè m’encanta venir a veure-us. A part, vaig tenir l’oportunitat d’estar dues setmanes aquí fent una pel·lícula, instal·lat, a més fora de temporada estiuenca, que sempre és una mica més tranquil. anys. A vegades m’empipa perquè jo ara hi vaig a dissabte i em quedaria fins dimarts. Però dilluns ja em foten a pencar un altre cop aquí, no em deixen estar tranquil!
