El tren de Quíbia

Sebastià Vidal-Joan

Sorprèn com està d’adormida la petició de reobrir la línia de Manacor a Artà, i potser fins a Cala Rajada. Encara sorprèn més el nul interès per reobrir la línia de Palma a Felanitx, que passava per Santa Maria, Santa Eugènia, Algaida, Montuïri, Porreres i Son Mesquida. Tot sembla indicar que la jugada de futbolista murri d’en Company ha triomfat en el cas de la mal anomenada via verda, fins i tot podeu veure pintades a Son Cervera «Tren no, via verda sí». Preciós.
És indubtable que Mallorca estava més ben comunicada fa cent anys per transport públic de què hi està ara. I encara hi podia haver estat més, hi hagué projecte de tren entre Manacor i la seva cala preferida, també un altre que unís -escoltau-ho bé- Manacor amb Felanitx! I d’allà cap a Portocolom, ben avinent per exportar vi i aiguardent a Occitània i a Ibèria. Això sí, la proverbial amistat entre quíbers veïnats boicotejà tot el projecte.
Record l’arribada a Artà, per entre els turons de Son Cervera, descobrint Sant Salvador quan el tren començava a voltar cap a Artà. Els meus padrins artanencs tenien el delit de tocar mare a Artà, necessitaven sentir l’aroma dels pins, ara assassinats, de l’estació, saludar en Gananci o el pare Ginard, i finalment pujar a Sant Salvador. De vegades he pensat què hauria passat si en arribar les tropes de Bayo a Son Carrió s’haguessin trobat un comboi preparat per anar cap a Ciutat. Per testimonis familiars sé que uns parents nostres de Sant Llorenç es refugiaren a Ciutat per por del desembarcament i hi anaren amb tren.
El tren significava civilització i democratització de la mobilitat. Tothom podia pagar un bitllet de tren i recórrer una distància considerable. En morir per tret d’escopeta el meu oncle Marc, totes les cupletistes de Ciutat anaren a l’enterrament amb tren. Es va morir abans del que tocava, perquè si hagués esperat al 1936, segurament ja haurien tengut cura de dur-lo a qualcú desert i assassinar-lo per sindicalista de la UO, per roig i per afeccionat al teatre. Qualcú ha estudiat per què varen desaparèixer les línies de tren esmentades, juntament amb la que anava de Ciutat a Santanyí? Segur que us dirien que eren deficitàries, que no arribaven mai, que els seients eren de fusta a segona i que a primera qualque pic hi havia puces… Del cert sabem que llevar el tren fou aigua beneïda per a les empreses privades d’autocars. Les línies de tren pràcticament arribaven a les principals zones turístiques actuals de Mallorca, tret de les badies de Pollença i Alcúdia, i la part de Ponent de l’illa.
Caldria saber què s’invertia en la gestió dels trens de Mallorca. La resposta, la imagin prou bé, a les colònies només s’inverteix el mínim necessari perquè la cosa no faci ull. Les tallades grosses són per a la metròpoli colonial. No podem dir que la cosa hagi mudat molt, anar amb tren ara mateix és una heroïcitat. Us trobareu estacions on l’aire està condicionat a la temperatura ambiental, deliciosa al mes d’agost i estimulat al mes de gener. Si plou, serà qüestió de dur una bona gavardina amb capulla, perquè qualcú tengué la idea immillorable de cedir o vendre antigues estacions, sòlidament construïdes, a particulars.
Record el dia que llevaren el tren de Felanitx, mirau si som granadet ja. Féren un darrer viatge on la gent anava disfressada i s’ho prenia com una festa. Explicau-me quina alegria havíem de tenir! El meu padrí em digué que ell l’havia vist posar i també llevar. Exagerava una mica a la felanitxera manera, però és cert que ell ja havia nascut el 1897, quan el tren arribà per primer cop a Felanitx, un mes d’octubre, just abans que els espanyols ens fotessin amb la guerra colonial amb els EUA a Cuba, una colònia espanyola on la majoria dels negocis els gestionàvem nosaltres, com d’habitud.

.