*A la foto: Javier Téllez, Teatro de sombras (Shadow Play), 2014, instal·lació de cinema, projecció de pel·lícula de 35 mm.
Unes setmanes enrere, vaig reunir-me amb un actor per tramitar una subvenció cultural. Hauria estat una trobada de feina rutinària si no fos perquè, mentre definíem objectius i emplenàvem annexes, em va enflocar un comentari que em va fer partícip d’una de les converses més surrealistes de la meva vida laboral i que inevitablement em van fer reflexionar.
La frase que va amollar sense miraments i amb total normalitat va ser la següent: “no puc posar aquesta quantitat –referint-se a la despesa destinada als costs dels assajos i a l’actuació–, perquè és massa elevada”. Evidentment, després d’una dramàtica pausa, el vaig envestir amb una sèrie d’arguments que evidenciaven el fet que havia quedat sorpresa –més aviat espantada– amb el que acabava de dir. Vaig fer referència a les Taules Salarials del Conveni Audiovisual Estatal, al Pacte de preus del Teatre Principal –que serveix de referència a l’Associació d’Actor i Actrius Professionals de les Illes Balears–, a la importància de valorar la seva feina, a la necessitat de no menysprear-la i a l’obligació moral, ètica i professional de no banalitzar-la.
El resultat? Vam posar el preu que li pertocava segons els convenis, però no el vaig convèncer amb el meu discurs. Encara avui me’n faig creus.
Aquesta feta va pertorbar-me més temps del que hagués volgut. A quin punt hem arribat com a societat que inclús professionals del sector artístic es qüestionen el valor econòmic de la seva pròpia feina amb una lleugeresa que escarrufa? Com ha estat d’important la devaluació constant que ha patit –i continua patint– l’àmbit artístic-cultural perquè agents principals entenguin i acceptin com a normals algunes de les condicions precàries que caracteritzen el seu dia a dia professional? Per què l’artístic-cultural és un valor que encara avui hi ha persones que es permeten el luxe de qüestionar?
Què està passant? Per què – a tall d’exemple – quan anam a comprar aquell telèfon mòbil que tant ens agrada no discutim el preu i ho pagam ràpidament, no fos cosa s’acabin les existències, però quant hem de pagar per veure o contractar una obra sí que ho feim constantment i sense filtres?
Personalment, pens que com que la cultura serveix també a la ciutadania en el seu temps d’oci, es confon aquesta activitat amb alguna cosa irrellevant. I ja n’hi ha prou. Hem de reivindicar la necessitat que es consideri aquest sector com estratègic i un bé de primera necessitat. Recordem que propícia la difusió de valors lligats a la cohesió social, a la comprensió dels moments històrics, les nostres necessitats i contradiccions. És, sens dubte, un instrument bàsic per al desenvolupament social i la transmissió dels valors democràtics que genera també riquesa i treball. En definitiva, és un servei indispensable per a una societat equilibrada i plenament desenvolupada.
Per això, és hora de reivindicar els sous dignes i rebutjar les precarietats laborals. Sense vergonya, sense dubtes, amb el cap ben alt.
