El vigilant en el camp de sègol

Club de lectura de Porto Cristo

J. D. Salinger és autor d’una sèrie de contes reunits en quatre volums i d’una única novel·la que, ja des del primer moment que es va publicar, li donà molta fama i es convertí en un llibre de culte. Sobretot entre els joves. Aquesta novel·la és El vigilant en el camp de sègol.
Jerome David Salinger va néixer a Nova York l’any 1919 i va morir a Cornish l’any 2010. De pare jueu i mare catòlica, la seva família era benestant. Passà per la Valley Forge Military Academy i més tard per la Universitat de Colúmbia, on estudià art.
L’any 1941 ja va escriure un conte on va aparèixer per primer cop el personatge de Holden Caulfield, el futur protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, però l’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que fos reclutat i l’any 1944 participà en el desembarcament de Normandia. Es llicencià l’any 1946. Aquest mateix any començà a publicar els contes que relataven les seves experiències militars.
El vigilant en el camp de sègol es publicà l’any 1951 i es convertí en una novel·la, aclamada pels crítics i llegida de forma entusiasta pels lectors joves, de la qual s’han venut més de seixanta-cinc milions de còpies a tot el món. Però també va patir un atac de censura per part de diversos estats dels Estats Units i d’altres països. Un estudi de censura del 1979 va assenyalar que El vigilant en el camp de sègol tenia la dubtosa distinció de ser alhora el llibre més censurat a tot el país i la segona novel·la més ensenyada en les «escoles públiques», referint-se a escoles públiques dels Estats Units.
La història està narrada en primera persona pel seu protagonista, Holden Caulfield, que ens conta les seves vivències i reflexions durant els tres dies que tarda a acomiadar-se de l’institut Pencey, d’on l’han expulsat, i arribar a casa seva a Nova York. Cal tenir en compte que, en aquest cas, la novel·la és el protagonista i, al mateix temps, el protagonista ho és tot en la novel·la.
Holden és un jove de setze anys de classe alta de la ciutat a qui ja han expulsat de diferents instituts. Un adolescent rebel, inadaptat i immadur, però molt intel·ligent i cultivat, a qui li agrada llegir. El llenguatge que usa l’autor és el d’un noi de la seva edat. Ple de repeticions, de paraulotes, de frases habituals (“i tot això”, “i tota la pesca”, “de debò que sí”, “alguna cosa així”), però també és el llenguatge d’un jove que és el número u en redacció: té un vocabulari extens i el sap fer servir, la qual cosa es nota en la narració. I ens van sobtar un poc els qualificatius que adreça als seus companys i professors: imbècil, malparit, fastigós, hipòcrita. No pareix que els tengui gaire estima.
Amb aquest llenguatge, estil i expressivitat propis dels adolescents, és una novel·la modèlica de narració d’aprenentatge, amb un humor molt àcid.
Per la nostra part, hem de dir que ens va resultar una mica feixuc entrar en la història. I ho va ser pel seu protagonista. A la majoria de nosaltres no ens va semblar atractiu. El trobàrem massa esbojarrat, massa egocèntric, malparlat i de vegades un poc patètic. Però, al mateix temps, vam reconèixer que, tal com hem comentat abans, el llenguatge de la novel·la és el millor que l’autor podia usar per descriure el seu protagonista d’una manera exemplar. En una entrevista del 1953, Salinger va admetre que la novel·la era una mica autobiogràfica.
En alguns països aquesta novel·la és considerada com a juvenil precisament perquè reflecteix molt bé les inquietuds d’un jove de setze anys, malgrat les situacions i el llenguatge del protagonista.
Unes escenes ens van cridar més l’atenció. Una és quan agafa el tren per anar-se’n de Pencey i es troba amb una dona que és la mare d’un condeixeble a l’institut. Només li diu mentides del seu fill perquè estigui tranquil·la, però t’adones, quan ho fa, que no és per malícia, sinó perquè creu que les mares no coneixen els seus fills i que tenen una idea d’ells que no és la realitat, o almenys la realitat com la veu Holden.
L’altra escena ja transcorr a Nova York, quan visita un antic professor seu a les tres de la matinada i aquest li recrimina que encara no ha crescut, que encara no ha madurat.
Però les escenes més importants a parer nostre són les que transcorren amb la seva germana Phoebe, la qual, curiosament, és una nena d’uns deu anys. És a l’única persona que escolta i fa cas, per ventura perquè és l’única persona a qui estima.
Després d’haver obtingut fama i notorietat amb la novel·la, Salinger es va separar del món i es va retirar a Cornish, on va continuar escrivint, però no va tornar a publicar res. Es va dedicar a protegir la seva intimitat el màxim possible, de manera que no concedí cap altra entrevista i no permeté que publicassin cap fotografia seva.