[pullquote]
Elisenda Pipió Gelabert (Faió, la franja de Ponent, 1951) ha passat més de la meitat de la seva vida a Mallorca, on ha fet feina com a professora tècnica d’FP els darrers anys. És ceramista i ha fet diferents exposicions. Ara arriba a Manacor de nou per inaugurar dissabte dia 11 l’exposició “Genèric intencionat” a la Torre de Ses Puntes. En parlam amb ella en aquesta entrevista.
[/pullquote]
Com es va gestar aquesta exposició?
Sempre he fet feina en aquest sentit: penso que el treball plàstic ha d’anar lligat amb temes socials. Això es va gestar fa un any. Des de fa temps he fet diverses col·laboracions amb el Col·lectiu de Dones de Llevant, vàrem fer les Barques, l’exposició “Dones i reines”, de les quals no en tenim ni un retrat, o la placa amb els noms de les infermeres de la Creu Roja mortes el 1936 a Manacor, que és un fet que m’honora. Inicialment, el Col·lectiu em proposà de fer una exposició retrospectiva. Però com que jo ho volia lligar amb una temàtica concreta vaig veure que seria molta feina. Aleshores veig que hi ha un tema que m’interessa i em proposo de fer-ne una exposició, que es aquest “Genèric intencionat”, que inaugurarem aquest març del 2017.
Quines peces hi veurem? Quina tècnica has fet servir?
Jo sóc ceramista de formació, però he deixat de fer ceràmica per problemes físics. L’argila pesa molt. Les peces de “Dones i reines” varen ser el darrer treball fet en ceràmica. La proposta per a aquesta exposició és pintura sobre fusta, perquè es tracta d’un material lleuger, que no pesa i que em permet continuar expressant-me.
Parlem de la temàtica triada, per què aquest títol? Què significa? D’on surt?
L’escriptora i poeta Marta Pessarrodona, en els seus articles a a la revista El Temps, fa servir de vegades genèrics en femení, entre parèntesis hi afegeix les paraules “genèric intencionat”. Em vaig posar en contacte amb ella per exposar-li que volia fer aquest treball a partir d’aquestes dues paraules, i li vaig demanar que en fes l’escrit de presentació. No sols hi va accedir, sinó que a més serà a la inauguració de l’exposició.
Es tracta, idò, de la reivindicació de l’ús del femení del llenguatge…
Sí. Ens trobam amb molts de femenins amagats. L’exposició intenta ser una reflexió sobre la manca de femení quan parlam. Quan feia classe, per començar solia dir: “Bon dia, benvingudes”, i els al·lots protestaven. Aleshores aprofitava per explicar que “persona” és una paraula en femení… Fixa’t que fins i tot les dones quan parlem molt sovint ens referim a nosaltres mateixes en masculí…
I com es fa per plasmar aquesta idea en pintura damunt fusta?
Totes les peces són en blanc i negre. Només hi ha unes paraules escrites. És un plantejament essencial i bàsic, perquè considero que és important tenir en compte que el femení s’ha d’usar.
I què pretens amb l’exposició?
D’una banda, voldria que un determinat tipus de gent s’incomodés en el sentit de pensar en nous plantejaments La creació artística no té el mateix sentit de bellesa o decoració que tenia abans. Avui en dia ha de tenir aquesta altra intenció. No té sentit ara reproduir bustos de persones a qui es vol fer un homenatge, hem de pensar què volem destacar d’aquella persona i plasmar-ho d’alguna manera.
T’has documentat d’alguna manera? S’han fet nombrosos estudis sobre la qüestió…
Sí. Eulàlia Lledó ha treballat molt aquesta temàtica, i he consultat la seva feina. Senzillament he escoltat i he observat, i he discutit molt amb companys i companyes de feina.
Tanmateix, igual que hi ha estudis que reivindiquen aquest ús del genèric intencionat, també n’hi ha que manifesten tot el contrari, que el gènere no marcat és el masculí, i que “masculí i femení” són termes gramaticals, no sexuals.
Jo els diria que no tinguin por dels canvis. Aquestes normes potser són estantisses, cal que reflexionin, si hi ha una demanda d’un grup de persones formades, com ara l’Eulàlia Lledó, hauria de ser escoltada. Aquestes normes de què parles estan fetes per homes, evidentment. No ha de fer por el canvi, que ve donat per les necessitats d’avui. La llengua és viva, és un ens canviant, i no hem de tenir por d’assumir nous plantejaments.
Com esperes que se’n vagin els visitants de l’exposició?
Esper que reflexionin i que pensin per què fem les coses des de fa tants d’anys igual.
Hi esperes un canvi?
Hi espero més reflexió que no canvi. És bo que les persones pensem.
Quins altres projectes hi ha ara mateix en el teu camí creatiu?
Ara mateix treballo en un projecte amb altres persones en el qual estem investigant sobre dones pintores, escultores i fotògrafes als Països Catalans. Per l’octubre tinc una exposició a l’Escola Municipal de Ceràmica de Marratxí amb una finalitat didàctica.
Parlaves de dones pintores, escultores i fotògrafes. Exceptuant les dones polítiques i les escriptores i poetes, en les altres facetes de la vida, costa trobar noms de dones que hagin passat a la història…
En diferents àmbits i disciplines les dones han estat silenciades. Quants llibres d’història de l’art parlen de pintores? Quasi cap. És molt greu. S’ha de fer molta feina en aquest sentit. Ens han arribat Frida Kahlo o Camille Claudelle, entre d’altres, però als Països Catalans no hi ha res. Hem trobat una pintora mallorquina del segle XVI… i sorprèn que gent així no ens arribi, que no consti enlloc… A Catalunya s’ha treballat molt aquest tema. Recentment hi ha hagut una exposicíó de Lluïsa Vidal, una pintora que va dedicar la seva vida a la pintura, que es va formar a París… I ara ens arriba perquè un grup de dones del moviment feminista català han promogut la visibilitat d’aquesta pintora. Si no és així, no ens arriba.
