skip to Main Content

Els àngels tocats de l’ala

Montserrat Alcaraz 
Per felicitar na Júlia, na Francina i na Joana Maria: totes elles pertanyents a l’ordre angelical.
Aquest pròxim dia de la Puríssima tornaré a pujar al sostre de ca nostra a cercar les figuretes del betlem. Pujar allà dalt és com una aventura, ja que cada vegada hi ha més trastum i es fa difícil arribar a la capsa que cerques. Es fa necessari baixar moltes coses d’allà dalt, ja passa d’hora.
Entre les figuretes antigues de fang tenim un àngel al qui li manca una ala. L’àngel tocat d’ala. Qui sap els anys que fa que la degué perdre… jo sempre l’he vist així i mai he pensat a substituir-lo, sobretot perquè em recorda el poeta txec Rainer Maria Rilke traduït al català pel també immens poeta Joan Vinyoli.
Per a mi aquest àngel és com un símbol de què per Nadal ens revé un poc o un molt l’enyorament de les persones que ja no hi són. I sempre he sentit la pèrdua dels éssers estimats com una hemorràgia incontenible, com una amputació definitiva i sense remei ortopèdic. Com l’ala d’aquest angelet amb un vestit pintat de blau cel.
En l’obra de Rilke els àngels són protagonistes d’un gran nombre de poemes. Per al poeta simbolitzen la tenacitat d’interioritzar la totalitat d’el que és real de tal manera que ja no tengui cap casta de sentit diferenciar entre passat, present o futur, entre el que és bo i el que és perniciós, entre el repugnant i el meravellós. Rilke pensava que l’àngel dels seus poemes era l’ésser que reconeixia una categoria superior més enllà de les coses i els fets materials i mundans. En certa manera es tracta d’un platonisme a la inversa. Per a Plató la realitat que captam amb els sentits és l’ombra d’una realitat superior, immutable i intel·ligible amb la raó. En el cas del nostre poeta angelical hi ha una proposta de convertir la realitat davant la qual ens trobam en una segona realitat interioritzada, invisible, al marge de les contingències per les quals està amenaçada i a les quals es troba exposada.
Vaig sentir un amor molt gran i aquella persona era com un àngel per a mi i pensava que, si jo aconseguia ser un àngel per a ella, aleshores ajuntaríem les nostres ales. I de dos en faríem un de bo. Perquè quan estam enamorats estam tocats d’ala, també ens manca una ala; la de la persona que estimem i amb la qui voldríem poder volar.
Deim que l’amor és donar, és fer, que és acció. L’amor també potser omissió, l’amor es pot entendre pel no fer. Zizek, un filòsof que poca gent llegeix, però se cita molt perquè està de moda, parla de com l’amor atorga un poder que ens pot destruir. “Tot àngel és terrible” diu un dels versos més citats de Rilke. Quan estimam una persona tornam més vulnerables i dependents de l’altre. El que un fa afecta a l’altre i el que l’altre fa ens afecta a nosaltres. Aleshores, un acte suprem d’amor seria el de deixar de fer, deixar d’emprar aquest poder. El poder que ens ha donat l’amor per destruir.
Sembla una proposta d’apatia, de desencís, però requereix esforç i obstinació. Potser el que més necessitem avui dia és desmaterialitzar la realitat. Això ni la religió ni la tecnologia ho estan aconseguint. I aquest Nadal serà molt dur en els fronts de guerra. Si poguéssim sublimar la ràbia, la frustració, la pena… Així és la innocència dels infants que esperen els regals i la dels poetes que esperen el poema; la dels àngels que reclamava i clamava Rilke: “Qui, si jo cridava, em sentiria, doncs, dels ordres dels àngels?”.
Potser sovint aquest àngel és un àngel de pregàries desateses. Com, a vegades, l’herència d’una passió és un ram de roses podrides. Però cal continuar resistint.
Back To Top
Search