La professora i llicenciada en filologia catalana Magdalena Gelabert aborda els aspectes sociolingüístics que afectaren els fills del boom turístic
Fent una recordança de la teva infantesa, quin era l’impacte escolar dels descendents de peninsulars a les aules?
En el meu temps l’escola era exclusivament en castellà, era la llengua de l’aula i de les monges i només en comptades ocasions el professorat s’adreçava a nosaltres en català, només en situacions informals, com eren les excursions. La llengua d’interacció a l’aula era el castellà però només a nivell acadèmic, entre nosaltres parlàvem sempre en català entre classes o al pati.
Es percebia una diferència de relació amb la resta de companys? Es formava un gueto? Quedaven arraconats? S’ajuntaven ells amb ells? Hi havia un classisme excloent per part dels alumnes fills de pares mallorquins?
Em sembla que no hi havia cap tipus de discriminació, crec que és perquè eren pocs casos i es notaven moltes interferències lingüístiques en ambdues direccions: les que parlàvem en català usàvem barbarismes i castellanismes i les que parlaven en castellà usaven paraules i expressions catalanes. Pensau que nosaltres encara cursàrem l’ensenyament primari dins escoles amb divisió per sexes, a La Puresa només hi estudiàvem nines. Haguérem d’esperar a anar a l’institut perquè les classes fossin mixtes.
Fossin fills de matrimonis mixts o de matrimonis peninsulars acabats d’arribar, aquella gent va acabar integrant-se lingüísticament? La situació avui és la mateixa?
Jo crec que als anys setanta la integració era més fàcil perquè la llengua habitual d’interrelació social era el català: era la llengua del carrer, de les famílies, dels grups d’amics… i això ajudava a usar-la de manera natural pels nouvinguts, encara que fos només per imitació o per afany de ser com els altres. Algunes s’integraren tot d’una, en canvi, en altres casos encara parlen en castellà. Jo crec que per una certa tossuderia més que per la dificultat perquè coneixen perfectament la llengua amb tants d’anys de ser aquí.
Podem dir que els fills descendents d’immigrants peninsulars passaren a formar part de la comunitat lingüística catalana?
En la immensa majoria sí, a poc a poc els que usaven el castellà a casa perquè feia bo l’han anat deixant amb els anys o, en alguns casos, usen ambdues llengües segons la situació comunicativa però no es detecta una actitud de rebuig cap a la llengua sinó que s’assumeix de manera natural que la llengua d’aquí és la catalana.
De qui és el mèrit d’aquesta integració lingüística? De l’escola d’aquell temps (parlam dels anys setanta o principis dels vuitanta)? O de l’hegemonia del català com a llengua social?
El mèrit de la integració lingüística és del conjunt de la societat. Simplement és un mecanisme natural d’integració lingüística, com a passa prèvia imprescindible per a la integració social. El català és la llengua pròpia d’aquest terra i du implícites les tradicions, els valors i els costums que ens caracteritzen. Si les persones immigrades són poques numèricament, la integració i l’aprenentatge de la llengua es fa de manera molt natural i automàtica perquè es valora tot el que ofereix la nostra societat com a terra d’acollida: tant la feina com les amistats. Per ser una persona més dins la societat d’acollida n’has de conèixer la llengua, si no, sempre seràs una persona externa, forastera.
