Skip to content

Els anys vuitanta segons Guillem Frontera

Si un dia es punxa la bombolla, ¿què se’n farà, d’aquests joves que ara són aviciats pel nou col·leccionisme?
Guillem Frontera, L’adéu al mestre (2013).

Margalida Galmés

En la lectura d’aquestes setmanes, la novel·la L’adéu al mestre de Guillem Frontera, cercava conèixer més a fons la perspectiva sobre l’art contemporani de l’escriptor arianyer. De totes maneres, me n’he enduit una sorpresa en poder-hi entreveure no només la seva mirada sobre l’avantguarda illenca, sinó també trobant-hi una descripció detalladíssima i totalment verídica del sistema artístic de Mallorca en una època concreta: els anys vuitanta.
Ja se sap que aquella dècada fou encerclada per un benestar econòmic frenètic i, com que el nivell adquisitiu va augmentar, també es va invertir més en el mercat de l’art. Aquest procés desenvolupà un mercat artístic illenc exaltat i en constant moviment que la mateixa novel·la exposa: «uns anys en què els pintors parlaven de doblers i els banquers parlaven d’art, una anomalia històrica només aparent, ja que el llenguatge dels diners havia devorat el de l’art». És en aquesta conjuntura que s’ambienta L’adéu al mestre, des de la focalització d’un jove protagonista que es forma en pintura a l’acadèmia de Belles Arts del mestre Néstor Salvatori; un artista vell i sempre poc reconegut per les seves obres, tot i ser considerades d’una qualitat extrema per alguns especialistes.
De la mà d’aquests i d’altres personatges es presenta una història que, per a mi, el que aconsegueix és retratar minuciosament un moment concret: l’excepcionalitat del món de l’art dels vuitanta a Mallorca. Aquesta excepcionalitat no es justifica només per la bonança econòmica esmentada, sinó que el que realment fa singular la dècada és la marca i la influència que hi suposa Miquel Barceló. Com ha argumentat moltes vegades Frontera, després de l’èxit internacional de l’artista quíber es va formar a Mallorca un grup de l’elit interessada en l’art –empresaris rics, crítics, galeristes, periodistes…– que considerà (no se sap si creient-s’ho veritablement) que era possible reproduir l’arribada a l’èxit de Barceló en algun dels joves artistes que vivien a l’illa. Però, com L’adéu al mestre assegura, «per una qüestió estrictament demogràfica és impossible que l’illa produeixi dos barcelós en un sol segle».
Així, aquest sector abocà totes les seves forces i recursos a trobar aquell artista desconegut, però geni, amb qui fer una gran fortuna. L’empresa consistia que algú de l’elit mallorquina descobrís un jove artista i li fes creure que era un pintor excepcional i superior a la resta de la seva condició. Després, se li organitzava una exposició amb una inauguració esplèndida, estibada de premsa i de personatges importants. Aquests joves es trobaren en una tendència positiva que semblava que no decauria mai, però arribà la crisi dels noranta que els deixà a tots desemparats, sense poder ni ensumar el futur ple de riqueses i alabances que se’ls havia promès. Al final, aquest sistema desbaratat i sense fonament lògic era realment una pràctica comercial no del tot moral, els impulsors de la qual no tenien com a objectiu enriquir el present artístic de l’illa, sinó enriquir-se ells.
A la novel·la, Frontera plasma aquest procediment singular que tengué lloc a la Mallorca dels anys vuitanta de la millor manera possible i, per això mateix, us recoman a tots els que encara no l’hàgiu llegida que adquiriu L’adéu al mestre. Una vegada més, l’escriptor arianyer aconsegueix plasmar en el paper la realitat d’una època, d’una societat, d’un territori; com és el món de l’art dels anys vuitanta. Tot i que el tret ja no sorprèn, segueix sent el que els seus lectors sempre exalten: la capacitat fronteriana de plasmar la realitat de Mallorca.

Back To Top
Search