El cami que ha seguit la festa dels Darrers Dies a Manacor durant els darrers quaranta anys mostra bastants de paral·lelismes amb la recuperació de la festa de Sant Antoni. Els anys vuitanta, sota l’impuls i l’entusiasme abnegats de l’amo en Toni Duro, les festes dels Darrers Dies reviscolaren amb un aire antic, tradicionalíssim i festiu alhora. Qui no recorda la imatge de l’amo en Toni a l’enterrament de la sardina amb aquell paraigua amb una arengada penjada al cap de cada branilla. Aquell entusiasme personal trobà suports populars i ben aviat, entrats ja els noranta, i de la mà també d’un Sant Antoni que semblava que aprenia de caminar tot sol, ja sense la batuta de mossèn Mateu Galmés, l’enterrament de la sardina, però sobretot la Rua, prengueren un vigor inusitat. El centre de Manacor esdevenia un espai naturalíssim per a les fresses i els carrers vibraven amb una afluència pocs anys abans inimaginable.
Va funcionar bé i molt aquella fórmula, amb la incorporació dels bars de la zona i també de la música en directe, fins que començà l’exili a la plaça del Mercat. La participació va minvar, no sols per aquest motiu, sinó també perquè altres viles pròximes s’apuntaven a la fórmula de la música en directe, encertant més en la tria dels grups de patxanga i en la manera com es presentava la festa. De vegades és simplement qüestió de modes, d’altres, de manteniment d’una tradició, i d’altres d’orgull i de sentiment de poble. El cas és que els darrers anys la festa dels Darrers Dies a Manacor ha anat cercant la fórmula idònia per recuperar l’esplendor d’anys passats. De fet, les cosidores i els venedors de teixits recorden un “autèntic boom” els anys vuitanta, en què la gent, molta d’ella entusiasta de la fressa, acudia a comprar tela per fer les fresses i perquè qualcú les hi cosís.
Com tantes d’altres coses, aquesta manera de fer tan cohesionadora i tan cercadora dels recursos locals, ha caigut una mica en desús i avui són les grans multinacionals i les franquícies les que venen les fresses ja fetes i a un preu amb el qual molt difícilment poden competir els comerciants locals. Si a això hi afegim la desaparició de la disbauxa pròpia dels Darrers Dies, anomenats així perquè eren els darrers abans d’arribar a la Quaresma, els darrers en què el poble podia ser lliure i expressar de forma desenfadada, àcida o crítica el seu malestar o el seu descontentament amb les forces vives i els poders del poble, veurem que, efectivament l’essència dels Darrers dies sembla que s’esvaeix. Per mostra els botons d’aquella mare indignada perquè la seva filla vegana s’haurà de desfressar de pescadora, o d’aquella ciutat on una comissió de “censura” supervisa totes les cançons que sonanaran al carnaval “oficial” (pot ser “oficial”, un carnaval? Deumeu!) compleixen tots els requisits d’allò que s’entén avui com a políticament correcte.
Tot i que pot ser lloable l’esforç de l’Ajuntament per fer reviure aquell carnestoltes vigorós dels vuitanta i els noranta, hauria de ser la societat civil la que, amb sentit crític, amb valentia i amb ànsia de rebel·lió contra el poder establert fes revifar la flama d’uns Darrers Dies com toca.
