Després de l’entrada de Toni Juan Ruiz, Aleix, la colla de dimonis de Sant Antoni va entrar en un estat de placidesa i continuïtat que semblava que havia de durar per sempre. A la vida, però, no hi ha res etern. L’estabilitat dimonial es va veure primer qüestionada per la reivindicació consistent i continuada de l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor i pel Col·lectiu de Dones de Llevant. El naixement de les Dimònies i la campanya #JoTambéVullBallar acceleraren els mecanismes. El Patronat i la colla de dimonis es veieren obligats a moure fitxa davant una discriminació evident. L’Ajuntament també pressionava. L’eclosió de tot arribà el 2023. Magdalena Pérez, una santantoniera de pro i d’arrel, va fer història en el primer ball, on es posà davall un dels vestits de dimoni petit. La porta ja estava oberta, però poques coses feien pensar l’any passat que s’obririen de pinte en ample les dues persianes. El temps, sempre implacable, ha precipitat finalment les retirades de Toni Puigserver i Damià Bauzà de les seves funcions de dimoni gros i Sant Antoni. En el primer ball els han substituït Toni Lluís Reyes i Bernat Aguiló, dos dels escollits en la selecció de planter que es va fer l’any 2021. Enguany al primer ball hi va faltar Magdalena Pérez, que ha estat suplida per a aquesta ocasió per Joan Toni Sunyer, un altre jove valor del planter.
Només Toni Juan com a dimoni petit, i son pare, Mateu Juan, com a baciner, sostenien dimarts encara el feixuc pes de la tradició familiar dins la colla dimonial.
Els comentaris sobre les actuacions dels nous dimonis no es varen fer esperar i n’hi hagué de tots colors. És important, sigui com sigui, que ningú no pretengui veure en els nous balladors una mímesi dels seus predecessors. Cada persona és un món, cada ballador té un estil, cada ànima un tarannà. L’essència del ball és la mateixa, i també l’essència dels personatges. Els qui els representen, però, tenen una encarnadura diferent, i això, inevitablement, s’ha de fer coneixedor.
Segurament per a molts dels qui han fet d’espectadors en les reivindicacions per assegurar la presència de la dona en la dansa i també la democratització en la tria de les persones que hi participen, semblarà que enguany ja hi ha tota la feina feta, però faran ben a prop d’errar-se. És el poble qui lluita contra el poder. És el poble qui fa tremolar els fonaments de la festa per reivindicar-la com a pròpia i no hi ha res que la pugui fer més viva i més adaptable al futur que això. La lluita, per tant, continuarà. Com la vida i com la festa. Que molts d’anys a tothom, i visca Sant Antoni!
