skip to Main Content

Els espais turístics com a mirall de “lo nostro”. El discurs de l’autenticitat

Aquesta comunicació que vaig presentar a les XII Jornades d’Estudis locals vol apropar-se als espais turístics com a espais/mirall on els mallorquins pogueren albirar una imatge de la seva pròpia societat i elaborar valors culturals i antropològics que són articulats, en aquest estudi, per la música i la dansa. Aquests espais són definits aquí com a espais d’intersecció cultural, espais d’interacció entre la percepció de la cultura pròpia i la dels visitants que aportaven elements forans:
1. L’espai d’observació. El primer espai de trobada foren els primers allotjaments turístics, els caus on «ca nostra» esdevé un espai acollidor que obria les portes sense massa referents. En són una mostra els primers hotels de caràcter familiar que obriren a Porto Cristo, Cala Bona, Cala Millor, però també a la costa del sud de Mallorca. Aquests petits hostals veren com les primeres actuacions de ball mallorquí casolanes eren interpretades pels mateixos empleats i fins i tot propietaris quan els grups s’acomiadaven (al Mar i Cel de Cala Figuera, per exemple).
2. L’espai d’interacció. Cap a finals de la dècada dels anys seixanta i principis dels anys setanta els mallorquins comencen a ser participants actius en els espais turístics. Part de la població ja participava en la roda econòmica generada pel turisme (sigui com a treballadors o com a proveïdors de la indústria turística). Començaren, així, les actuacions de balladors i músics mallorquins que formaven part de l’oferta d’entreteniment dels hotels. Aquest fet generà sinergies d’intercanvi cultural que incideixen en els usos culturals dels illencs: molts d’ells quedaven a ballar a les terrasses dels hotels després de l’actuació.
3. L’espai d’hibridació. Cap a finals de la dècada dels setanta, principis del vuitanta, tota una generació boomer illenca comença a apropiar-se dels espais turístics. No fou casualitat, sinó la necessitat de perllongar els locals d’esbarjo turístic i obtenir-ne un rendiment social que permetia alhora el rendiment econòmic. Sorgeixen així les gales dels diumenges capvespre, presentes en zones com Cala Millor i Cala d’Or. Discoteques mítiques com Caracola o Farah; les gales de l’hotel Don Jaume o Disco Magic feren possible la generació d’un espai social únic, que permetia la hibridació dels nadius amb usos i costums dels visitants estranger. Per primera vegada, la dona mallorquina accedia a llocs d’esbarjo i interacció social que no necessitava supervisions patriarcals directes. Deixen, així, espais d’intercanvi social més controlats com els clubs parroquials mixtos dels pobles. Alguna cosa va començar a canviar, ja que el fenomen dels “picadors” desapareix.
4. L’espai patrimonial i històric. Una de les conseqüències del primer turisme cultural, posseïdor d’un cert nivell musical, fou la descoberta i reivindicació d’espais locals amb passat, com els orgues, instruments històrics que han esdevingut un dels darrers objectius de recuperació patrimonial, precisament mitjançant la recaptació obtinguda del qüestionat impost turístic. Fou a Santanyí on el pastor luterà Dietrich Hillebrand comença a programa concerts en el si d’excursions organitzades cap a finals del 70 principis del 80.
5. L’espai de reivindicació identitària. El discurs de l’autenticitat. L’ensenyament musical i coreogràfic més homogeneïtzador de la Sección Femenina ha estat qüestionat per tendències contemporànies que han intentat estudiar el ball de pagès – per destriar-ho del ball mallorquí- des de fonts orals; el que és conegut com a sonar i ballar de pagès autèntic. Aquesta inclusió del discurs de l’autenticitat com a prova del valor de l’herència rebuda remet a una mena de construcció cultural interioritzada individualment així com als processos de music revival. Els tallers de la SF ofereixen la perspectiva des de l’adoctrinament ideològic, però permeten a la vegada la conservació de determinats elements coreogràfics i musicals. Aquest model de la SF influí en el naixement de les escoles de ball a diverses poblacions, que la mantingueren en indrets on pràcticament s’havia perdut, com ara estudien experts internacionals.
6. L’espai simbòlic. És així com els processos d’observació i «reacció» sobre la mateixa cultura, condueixen a l’estructuració i reivindicació de la identitat pròpia que passa a ser, d’alguna manera, «conceptualitzada» com a referent de cohesió social a un determinat moment. Sorgeixen nous repertoris que assimilen formes musicals i les reelaboren a partir d’una mirada crítica sobre el turisme, que apareix com un element omnipresent en les Illes. N’és un exemple la «Jota dels Hereus» de la cantant Joana Gomila.
La dialèctica sobre l’impacte social dels espais turístics no és un discurs superat, sinó que nodreix treballs de la darrera generació d’artistes illencs.
Back To Top
Search