Skip to content

“Els homes de cada vegada són més de dretes”

Irantzu Varela (Portugalete, 1974) va exhaurir les entrades a Can Lliro divendres passat a la penúltima funció de Señoricidio, un monòleg on no s’atura de pegar tirs simbòlics als homes que representen l’heteropatriarcat.

A Señoricidio et mostres sarcàstica contra l’opressió del masclisme i el patriarcat. Però també fas autocrítica i allò tan sa de riure’s d’una mateixa. Acudint al tòpic, va quedar ningú sense rebre, ahir a Can Lliro? A qui indulta, Irantzu Varela?
Primer de tot hem d’analitzar els nostres propis privilegis. Hi ha molt poca gent que se salva d’això… Avui podríem parlar de la població palestina, o determinats col·lectius de gent migrada. La gent que es pot permetre assistir a un espectacle com el d’ahir, encarna uns determinats privilegis. Cadascú analitza les opressions que el travessen. Ara bé, quan només t’interessen aquestes opressions i no ets capaç d’empatitzar amb les altrers, vol dir que no caminam cap al costat transformador i revolucionari.

Hi ha moments en què a la sala es fa el silenci. I no sembla que sigui precisament per una baixada d’intensitat, sinó per la incomoditat que poden generar determinats passatges en alguns espectadors que es poden donar per al·ludits. I tanmateix, sembla que en comptes de minvar el sarcasme, el facis créixer.
Moments com el que dic allò de la indemnització de l’església per pederàstia encara avui escandalitzen. També el moment d’anar tota sola pel carrer dient que ens fan por els homes és molt cercat. Per això insistesc a dir que això de matar “és broma”, tot i que sigui un espectacle molt seriós. Aquest moment ens travessa a tots: o ets la persona espantada, o ets el que espanta. I això és una tensió cercada de la qual és impossible abstreure’t. Per a mi és el moment àlgid del monòleg. És especialment plaent, precisament perque això no té ni puta gràcia.

Ho hem viscut a Mallorca amb Valtònic, exiliat durant anys acusat d’injúries a la corona. O més recentment a Manacor, amb Lluïsa Febrer, que va ser a l’ull de l’huracà per haver dit que Manacor és un “poble de puters”. On són els límits de l’humor o de la creació artística? N’hi ha d’haver?
Per a mi són dues coses diferents. En el cas de l’humor sí que hi ha d’haver un límit. Es tracta sempre de mirar per endins i per amunt. Ens podem riure de la gent amb més privilegis que nosaltres, més rica, més blanca, més normativa, més magra, més posada en l’estructura social. En canvi no ho podem fer dels marietes, de les grasses o de la gent pobra. L’humor és una arma perquè pareix inofensiva, i en canvi l’estructura de poder més màxima s’estableix en determinar qui és subjecte de mofa i qui se’n riu. L’art, en canvi, crec que no ha de tenir límits, sempre que es faci dins el respecte pels drets humans o dels animals. Eisenstein tira un cavall blanc per un barranc. Això no hauria de ser. I tornant a l’humor: no s’haurien de fer acudits misògins, homòfobs ni grassòfobs. En canvi, en literatura, per exemple, pots crear un personatge que faci tot això, i això sí que ho veuria lícit.

Hi ha hagut una reacció important per part del sistema davant el creixement i la consolidació del feminisme.
Sí, són reaccions que ja s’havien vist abans durant la història. El feminisme era un moviment social potent però numèricament petit, d’arrels intel·lectuals, o fins i tot academicistes. I era de minories. Davant el despertar massiu i mundial, davant els resultats que ha tengut a l’agenda política, a la cultura popular… amb la normalització o desnormalització de determinats aspectes… hi havia d’haver una reacció, que intenta ser proporcional als avenços que hem aconseguit. Hem estat càndides en pensar que eren bojos aïllats, en comptes de veure que són estructures de poder fortíssimes, amb un finançament impensable, amb quantitats de doblers tremendes per finançar les polítiques antigènere. Hi ha grups específics destinats a fer polítiques antigènere. Són una força organitzada que canvien les polítiques dels països i posen i lleven drets, amb la idea d’intervenir els cossos de les dones i acabar amb els drets del col·lectiu LGTBI. I què hi ha a l’arrel de tot, que es posa en risc la família com a sistema de reproducció per al sistema capitalista. Els importa una merda déu i la religió.

Es pot ser feminista i de dretes?
Per lluitar contra les opressions hem necessitat senyalar-les i contextualitzar-les. Ho hem fet per parts. Hi va haver que va entendre la classe com un sistema d’opressió. I la raça. I el gènere. A mi m’encanta la idea de la intereseccionalitat, com la de les feministes, comunistes i negres. És la demostraació que els sistemes d’opressió no són variats, sinó que som nosaltres els qui els hem segmentat per combatre’ls. No és capacitisme, no és racisme, no és masclisme, no és “senyisme”. El sistema és un, i les lluites han d’estar totes al mateix nivell. No pots ser feminista i ser neoliberal. Si estàs en contra d’una opressió, no pots ignorar les altres, perquè si és així, en el fons ets un supremascista. És com aquell que diu que “en el meu barri obrer no hi havia marietes”. El que importa i el que és revolucionari és el bé comú, no el teu propi bé.

Quina opinió et mereix la feina que es pot fer des de la socialdemocràcia, una tendència que accepta el sistema i alhora mira de pal·liar-ne els efectes nocius?
Ho deia Amaia Pérez Orozco: hem de ser socialdemòcrtes a curt termini i revolucionaris a mig. Tenim les eines que tenim i no podem deixar les institucions en mans de la dreta. No em valen els discursos que diuen que tots són iguals. Qui sol dir això és un home blanc, heterosexual i amb una feina estable i remunerada. Cadascú té les seves pròpies contradiccions, i és normal que n’hi hagi que no vulguem estar a l primeraa línia, però hem de respectar les persones ue decideixen posr el cos per barallar-se amb institucions, interventors, policia… perquè a tots els espais hi ha un marge de lluita. Per exemple, aquest país no és el mateix que el que hi havia abans que Irene Montero arribàs al Ministeri d’Igualtat. No és mèrit seu, evidentment, però va ser ella qui va posar el cos per dur el moviment feminista a les institucions.

Molts de joves es posen a la defensiva davant les polítiques d’igualtat…
Sí, és que els homes joves són de cada vegada més de dretes. Hi ha dades que indiquen que un vuitanta per cent dels votants de Vox són homes. I això passa perquè ells esperaven viure com ho havien fet els seus pares i els seus padrins. I es pensaven que sense haver de tenir cap altre mèrit que el de ser homes, tendrien a la seva disposició dones que s’encarregarien de la seva supervivència, de la seva tranquil·litat, que els farien d’assistentes a la feina, de criada, de secretària i de treballadora sexual gratis. O de psicòloga, de decoradora i d’organitzadora de viatges. Veuen que això s’acaba i no els agrada. Està clar que cap grup ha aconseguit els seus drets per la benevolença dels seus opressors. És clar, que estan enfadats, perquè n’hi ha que no volen veure el canvi que ja és aquí i volen continuar sent els reis de la casa, sense entendre que si també canviassin, tots plegats viuríem millor.

Has tengut problemes, sobretot arran dels noms que surten malparats dels teus espectacles?
Amb aquest monòleg en concret, no. No he tengut problemes perquè no ha transcendit prou. Sí que he tengut denúncies per coses més insignificants, però que no han tengut recorregut. La meva advocada em diu que hi ha coses d’aquest monòleg que sí que serien admissibles a tràmit. Però la gent que ve a l’espectacle ja hi ve conscienciada i em cuida, perquè no fa transcendir segons quines coses.

Creus que el fet de ser basca et fa viure la radicalitat amb més naturalitat, amb més llibertat?
No tenc l’experiència de viure sense ser basca. Allà tenim un context polític i sociològic molt complex. Hi ha una tradició de fer acudits. I en èpoques en què l’ambient era irrespirable es feien acudits a un programa que es deia Vaya semanita… que duien els límits de l’humor a extrems molt complexos. Potser sí que hi hagi qualque cosa cultural, una tradició que ens emparenta amb el sarcasme. Crec que hi ha els humors locals, nosaltres tenim un tipus d’homor molt punqui, perquè venim d’Eskorbuto i La polla records. Amb aquests referents se’m fa difícil no resultar punqui, però un punquisme molt casolà, sense l’aspiració d’arribar a ser mainstream.

S’acaba Señoricidio aquesta setmana. Per què?
M’ho he passat molt bé fent-lo. En realitat, s’acaba aquest espectacle, però continuaré fent acudits sobre la destrucció del sistema des de dins. M’agrada deixar-ho aquí. De vegades ens costa saber quan hem d’acabar. Sé que a la gent li ha agradat i tenc el sentiment que s’ha de tancar aquest cicle.

Back To Top
Search