Entrevistam Joan Sansó, vicepresident de l’Associació de Confraries de Manacor, perquè ens parli d’antigues tradicions manacorines de Setmana Santa.
Hi ha qualque tradició de Setmana Santa que tengués vitalitat antigament i ara no se conservi?
N’hi ha moltes, no sé ni per on començar! A Manacor hi havia, per exemple, els Àngels. Solia estar representat per un jove, que sortia el dijous sant, vestit amb teles blanques i de randa, amb una careta també blanca davant la cara i amb una corona damunt el cap. I anava a captar, tant dins l’església com pel poble. I duia una bandera amb la cara i les mans de Jesús, una espècie de sant sudari.
Qui s’encarregava d’arranjar aquestes celebracions?
Cada gremi tenia una capella a l’església i feien el paper de les confraries actuals, representaven cadascuna un ofici. I dijous sants i el dia del Corpus, els gremis sortien al carrer i treien tot el seu arsenal: l’Àngel, el Sant Cristo, els passos, els fanals, etc. Els de l’obraria es vestien amb les gramalles negres de coa i, part d’ells, duien caperutxa. D’aquí venen els campinorats. I pel Corpus sortien les danses que tenia cada gremi: cavallets, cossiers, centurions…
I això a quina època era?
A partir del segle XIX tot això va desaparèixer, només en varen quedar restes. La veritat és que la Il·lustració no va ser gaire amiga d’aquestes manifestacions culturals, va mirar d’eliminar les confraries. Després, també ho provaren els liberals. El franquisme tampoc no va ser bon moment per aquestes tradicions. A partir dels anys 50 hi comença a haver les confraries modernes. A Manacor, la primera que se constitueix és la de La Salle.
Què eren els passos?
Els al·lots i molta altra gent, el divendres sant, se n’anaven amb troncs de fassers, roncadores i altres elements vegetals i pegaven per enterra i els feien sonar, sobretot a l’església però, antigament, també pel carrer.
I els centurions, quan sorgeixen?
Els centurions també són una de les tradicions més antigues que tenim, se remunten al segle XVIII. Són una espècie de cossiers amb cuirassa, és la representació que tenia el poble dels antics romans, interessantíssim.
I els campinorats, són una tradició que neix a Mallorca o és importada?
Són tradicionals en part. A Mallorca, les confraries es comencen a reconstruir l’any 1902, però en aquell moment, que se comencen a introduir elements forans, com de Sevilla, per exemple, en les festes de Setmana Santa, encara hi havia un record, una coexistència amb els antics campinorats i de les tradicions del segle XVII i XVIII. Ja teníem la tradició pròpia i se va mesclar amb les innovacions d’a partir dels anys 50.
I de la part gastronòmica, coneixeu alguna tradició que estigui en desús?
El “rollo”, per exemple, és molt important. Els padrins joves sempre l’hem regalat als fillols el dijous sant. Igual que els confits a les al·lotes i a les persones estimades, com les mares.
I què és, el “rollo”? No l’he sentit anomenar mai… El rosari?
No, no! El “rollo” és el dijous sant i és un coc, jo encara el faig cada any, com molts de manacorins. S’ha perdut molt, però és vigent.
I el tema de la benedicció de la palma? Quina història té?
La tradició és per rememorar l’entrada de Jesús a Jerusalem. La gent, a Manacor, surt sobretot amb olivera i amb palmes. Antigament, les feien les monges, però va començar a venir una família d’Elx que se’n començà a cuidar. Ara els seus descendents i parents que venen d’allà són els que forneixen de palma pràcticament tot Mallorca.
Quins costums té associats la palma?
Se solia regalar als fillols. Als nins un palmó, que és aquell llarg amb el nu, i a les nines una palma, que eren més obrades.
Més tradicions perdudes?
Sí, per exemple a Ciutadella encara se mantenen els bujots, que per Mallorca també n’hi ha hagut. La tradició consistia a fer figures de bulto, penjar-los i disparar-hi. Era una cosa habitual, però fa estona que ha desaparegut.
I de l’època medieval, en tenim cap reminiscència?
Sí, tenim els enrestats, que en parla el Diccionari Català-Valencià-Balear. Eren penitents que anaven amb els braços fermats a una biga de fusta, sobretot el dia del Ram, el vespre. Hi ha altres bandes on encara surten figures similars, com a Valverde del Camino (Huelva). Això al segle XVIII se va prohibir, però se va mantenir a Manacor fins a mitjan segle XIX. I hi ha un quadre d’en Goya on surten enrestats, de fet, per si en voleu veure alguna representació.
Com valorau l’estat de salut de les tradicions de Setmana Santa?
Jo crec que està bé, però els joves ho veuen com una cosa llunyana, del passat, que no està en vigor. No entenc per què alguna gent reivindica tant els cossiers, si realment eren idèntics als cossiers que treien per Setmana Santa les antigues confraries. Com Sant Antoni, que neix a partir d’una obraria, d’un gremi que fa la seva festa. La gent associa la Setmana Santa a l’església, però sempre ha tengut un caràcter laic ben present. Evidentment, les festes tradicionals sempre tenen algun vincle amb l’església. Però no són de l’església, són del poble.
Afegiríeu res més?
Crec que és negatiu que les festes populars s’associïn amb una ideologia política. Ni d’una banda, ni de l’altra. No se n’ha de fer bandera amb interessos partidistes. A ca nostra sempre m’han dit que ni uns són tan bons, ni els altres tan dolents.
