skip to Main Content

“Els joves tenen menys prejudicis que els grans a l’hora d’enfrontar-se a la problemàtica dels refugiats”

Monma Mingot (Tornabous (Urgell, 1987) juntament amb David Novell, són Clownidoscopio Teatre. Dissabte participen amb Refugi al festival Millor de Sa Màniga, a partir de les 18:30h.

Com es fa per abordar un tema tan complex i debatut com el dels refugiats sense text?
Vam començar a treballar en el projecte amb l’objectiu de no fer cap judici moral, i mostrar la problemàtica des dels dos punts de vista. des de qui ha perdut el seu lloc al món, però també de qui el rep a casa seva i malda per mantenir cultura i tradicions, uns condicionants que també poden ser limitadors. Començàrem a treballar des d’aquí, amb un procés creatiu dels dos personatges per separat, i després creàrem una sinèrgia des del clown i el teatre gestual.

Cadascú va preparar un paper per separat, idò.
Sí, aquesta era la premissa. I al segon o tercer mes, ajuntàrem les històries per trobar l’essència del que volíem explicar, perquè són situacions molt particulars. I de fet, el muntatge també parla d’altres coses, perquè el que està clar és que tothom necessita trobar el seu lloc al món.

Quins límits d’edat hi posau?
Nosaltres diem que és un espectacle familiar adreçat a nens d’entre 6 i 99 anys. Ho diem així perquè hem vist que als nens petits els costa entrar amb l’argument, i es queden amb altres coses, però a partir de sis anys, sí que ja ho entenen més.

Que el públic sigui jove és un avantatge o un inconvenient per abordar un tema tan delicat com aquest?
Com ja t’he dit, intentam no posicionar-nos, ni intentam donar respostes, sinó fer generar preguntes. No volem fer un exercici de moralina, no és el nostre paper, que és el de fer que l’espectador es formuli les preguntes a través de l’art i que cadascú tregui les pròpies conclusions. Hem vist que tots els nens, siguin d’on siguin, entenen la història. Tenen molts menys prejudicis que els grans, és un públic molt més sensible, tenen molta més capacitat de ser sorpresos. Tot i que cal admetre que l’adult també es converteix en nen. És una gran sort fer teatre per a públic familiar: l’entrega és total, i l’honestedat… el públic infantil és molt sincer. T’obliga a donar-ho tot.

En no posicionar-vos preteneu també fomentar l’esperit crític i lliure?
Sí, l’esperit crític de ser empàtic i de reconèixer que hi ha diferents maneres de veure les coses. Les migracions hi han estat tota la història, i aquest conflicte per res és nou. Nosaltres no donem una solució, sinó que plantegem una pregunta, amb la qual obrim la porta a l’empatia.

Com us caracteritzau? Acudiu al tòpic en el vestuari?
Podries pensar que sí, però després veus com actua cadascun dels personatges i comprens que no. En la primera presa de contacte amb el públic, potser sí que s’hi deixa veure aquest tòpic, que, tanmateix, serveix per obrir una porta i conèixer tot el rerefons del personatge. Darrere el refugiat hi ha una persona normal, un ésser humà. i darrere el que hi ha a casa també. Darrere el drama del refugiat hi ha una alegria. I darrere l’alegria del qui és a casa també hi ha un drama.

Back To Top
Search