Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és poeta i hebraista. Acaba de publicar un volum preciós: “La Càbala. Dels orígens a la Càbala catalana”. Ve a presentar-lo dissabte a Món de Llibres de la mà del seu amic Sebastià Alzamora.
Quina és la gènesi del llibre? És fruit d’una feina de molts d’anys, o més aviat d’una tasca recent i més intensa?
El llibre és fruit d’una tasca que he fet darrerament, però ja fa molts d’anys que hi faig voltes. La gent fa servir el concepte de càbala i el coneix a partir de les referències esotèriques, mistèriques, de bruixeria o fins i tot de les pseudociències. Però procedeix de l’entorn religiós del judaisme i és més elevada que tot això. El llibre pretén mostrar a la gent de què es tracta i explicar-ho d’una manera clara, direct, rigorosa i divulgativa. La càbala és molt complicada, però es pot explicar de manera molt planera. Expliquem d’on ve, la relació amb altres filosofies, i les formes que l’agermamen amb altres expressions religioses del món. El llibre conté gràfics, mapes… i mira de no deixar espais de misteri innecessaris.
Dius que es pot explicar de manera planera… ens defineixes què és la Càbala en una resposta a aquesta entrevista?
Hi ha gent que diu que va a classes de càbala… però si no sap hebreu és impossible que hagi pogut fer càbala. Hi ha molts de garlaires i venedors de fum… que fan cerimònies i molta parauleria entorn d’això. La Càbala es basa en les revelacions del text hebraic. Mirem d’explicar què són, per què les fan i qui les fa… Nosaltres no en podem fer perquè no pertanyem al poble jueu. La càbala és el conjunt dels ensenyaments esotèrics del judaisme. I són tota una sèrie de reflexions que alguns rabins fan al voltant de la creació del món, de l’home… que es demanen qui som, on anem, d’on neix la intel·ligència. Els cabalistes troben aquestes respostes en els secrets que s’amaguen en el text bíblic, del qual, a banda de la lectura horitzontal, fan una lectura perpendicular, penetren en el text, i miren què s’amaga darrere cada lletra i cada paraula. Les lletres hebraiques són números. Per dir 12 fas servir la lletra 10 i la lletra 2. Així, pots calcular el vaalor de cada paraula sumant el valor de les lletres ue formen aquella paraula. I llavors pots començar a fer càbales. Per exemple, si “déu” suma 8 i “amor” suma 4 pots dir que “déu” és el doble que “l’amor”. Els cabalistes creuen que aquestes coincidències no són fruit de l’atzar, sinó que hi ha una intenció. Hi ha 72 maneres de calcular el valor de les lletres. I a partir d’aquí se cerquen respostes que, si es troben, els menen l’èxtasi, que s’esdevé quan arriba la unió amb Déu.
Em fas pensar en Ramon Llull.
I tant. Ell va inspirar les seves figures per elaborar els cercles de combinatòria en els jocs combinatoris que feien els cabalistes pràctics, amb els quals Llull tengué contacte.
Quines fonts has consultat?
Jo he fet aquest llibre perquè com a tal no existia. He buscat en llibreries europees i no he trobat un manual divulgatiu que expliqués el desenvolupament històric de la càbala. Per elaborar el llibre he consultat les obres dels grans estudiosos del cabalisme, com ara Gershon Sholem o Moshe Idel.
Quina relació té la càbala amb altres místiques religioses? Ara no sé dic un desbarat… però el Càntic dels Càntics és un llibre plenament místic…
Esta relacionada amb la mística cristiana, per la devoció i lectura dels mateixos textos, perquè el corpus sagrat és el mateix. Ja sabem que l’Evangeli per als jueus no exiteix. Però alguns dels textos sí que són els mateixos. Les místiques el que tenen en comú és l’ànsia del místic per entrar en contacte directe amb la divinitat, per abraçar-s’hi. Miren de trobar un camí que sigui una resposta que t’il·lumini, que et faci sentir que toques Déu, que t’hi uneixes. Sobretot són els jueus que fan aquesta lectura perpendicular. Per al judaisme el Càntic dels Càntics és un text enormement eròtic de la relació de Déu amb el seu poble, com un diàleg entre dos enamorats. Quan desitges vols unir-te a allò que desitges… Els místics cristians també hi veuen aquest desig.
Quina és la relació del cabalisme amb la cultura catalana?
La vinculació és doble. Per una banda, històrica: el cabalisme neix de forma oficial a Occitània i després passa a Catalunya, amb dos cenacles importants: el de Girona i el de Barcelona. El de Girona es va fer molt famós perquè volien compartirr tot el que descobrien. El de Girona és el que parla, en canvi el de Barcelona és el que calla, el que s’amaga, i el que no diu que s’amaga. Aquests dos cenacles són decisius a l’hora de fonamentar els principis generals de la càbala i se’n relacionen elements en el nostre gran místic que és Ramon Llull, que la recull i la intenta desenvolupar, perquè això és una cosa molt de Llull, que pren elements de l’islam i del judaisme, dels sufís i dels cabalistes, per desenvolupar les seves teories i el seu pensament.
Més modernament s’ha vinculat Espriu amb la Càbala. Era, però, una aproximació més numerològica i potser més fútil a la cosa?
Sí, ho has dit molt bé. El gust que Salvador Espriu tenia per la cultura hebraica, li arriba per l comparació amb el patiment de la cultura catalana. Va fer aquest símil d’adoptar el món jueu que ha patit persecució, exili, destrucció… Així, volgudament va fer servir alguns elements, com el nom de Sefarad, que era com anomenaven els jueus Al-Andalus. Durant l’any espriu se’n va fer una mica una exageració, sobre aquesta relació. Crec que són elements purament ornmentals, de mer joc amb els números exactes… Per dedicar-s’hi, cal haver begut de la tradicó jueva des dels trer anys, saber de memòria la Bíblia. Ell no ho tenia, com jo tampoc no la tinc. Sí que és cert que hi podem veure un relació amb aquest núvol de secretisme que envolta la seva poesia, que és sovint hermètic i ocultista.
Aquesta aproximació a través del patiment entre els pobles jueu i català podria explicar una preferència catalana pel bàndol jueu en aquest conflicte secular que ara torna a estar tan vigent entre Israel i Palestina? O cadascú agafa el camí que considera?
Cadascú prern el partit polític que vol. Hi ha una identificació amb la gesta dels jueus, que varen aconseguir bastir un estat, esdevenir independents, amb una llengua mil·lenària, que la feren nova i que avui és una llengua literària, oficial i normalitzada. Hi ha hagut, amb això, una identificació del catalanisme polític amb això. Però també hi ha el problema palestí, i el catalanisme polític també s’identifica amb un poble que vol tenir la seva independència. Jo hi veig, en ambdós casos, la identificació amb el feble. En un altre moment els ffebles eren els jueus, per això la gesta és immensa. Ara els febles són el poble de Palestina.
A Mallorca hi visquérem el fenomen dels xuetes. Hi ha rastres de la cabalística a l’illa en aquest àmbit?
No, el fenomen xueta no té res a veure amb la Càbala. No tenim notícies d’activitat cabalística a Mallorca. L’única referència, com ja he dit, és la de Ramon Llull. No tenim notícia que els jueus mallorquins s’hi haguessin dedicat, i si ho feren, va ser en secret. A més, la persecució i l’abús ideològic envers els xuetes és molt més tardana.
Em recordes aquell poema de Guillem d’Efak, en què identifica el xueta i el jueu com un mallorquí que sempre hi ha estat…
Hi han estat des dels primers segles de l’era comuna, abans que no nasqués ni la mateixa cultura catalana. La seva presència ja està documentada del temps dels romans. Els tenim aquí abans que els catalans, podem dir. Quan se’ls posa el dilema davant, diuen “per què hem de marxar si fa mil anys que vivim aquí. Parlaven català, eren nosaltres. Formaven part de la societat d’aquí. Però en aquell temps la qüestió religiosa manava molt. L’església catòlica va convertir els jueus en estrangers, per sospitosos, per demoníacs, per diferents. Són els altres. Els feren fora o els obligaren a convertir-se a la religió dominnt. I així i tot van patir el menyspreu, amb aquestes llistes de llinatges i de nissagues, com el cas dels xuetes a Mallorca o la Manta de Tudela… amb més de 300 llinatges inscrits. D’aquí ve l’expressió castellana “tirar de la manta”.
Culturalment en devem tenir molts de deutes, amb la cultura jueva.
Sobretot ens en queden tics de comportament per evitar la sospita. Per això a matança del porc és pública i és una festa: perquè era necessari demostrar qque les famílies es reunien i celebraven el porc. Es feien sobrassades i les penjaven als dintells de les portes de les cases, que fossin ben visibles, per mostrar que en aquella casa es menjava porc. D’aquí ve també l’expressió “fer dissabte”, perquè hi havia por que si descansaves et caiguessin al damunt els tribunals de la inquisició.
