Maria Francisca Morell (Pama 1975) és psicòloga per la UOC i ara acaba el Màster per l’Habilitació Sanitària per la UdG. Fa feina a Creu Roja i des de l’agost de 2018 és la presidenta de l’Associació de Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi de les Illes Balears (AFASIB) que ve a presentar-se a Manacor dimarts que ve, a les 19h, a la seu d’Estel de Llevant i de la mà del nostre col·laborador Miquel Àngel Cabrer.
Com neix AFASIB?
Va nèixer perquè el meu germà petit es va suïcidar el febrer de 2017, després de mesos amb un parell d’intents. Després d’això vàrem veure que a la família no ens donaven cap tipus d’atenció, no sols a nivell psicològic, sinó que no ens feren partícips del que li passava al meu germà. Ningú va atendre les necessitats, què passava, els tractaments que hi havia disponibles… I quan va passar, el mateix, cap tipus d’assessorament ni acompanyament. Va passar un any i mig i començàrem a superar el dol així com vàrem poder. Ens posàrem en contacte amb associacions de Barcelona i Madrid i ens varen atendre psicològicament per telèfon i ens varen plantejar que ens animàssim a crear una associació, que feia molta falta, que hi ha molt d’estigma, que no es parlava del tema i que no feia més que augmentar les xifres. És una realitat que existeix. Hi ha unes xifres que fan por.
Com gairebé sempre en aquests casos, l’associació neix per una mancança en els serveis públics.
Sí. Els familiars requereixen un tipus d’atenció més integral. Els que arriben a tenir atenció, que no són tots, tenen una atenció exclusivament sanitària, amb visites espaiades. Hi ha molta rigidesa en aquest sentit. El primer mes no era tant una atenció psicològica el que necessitàvem, perquè estàvem en xoc, però sí un acompanyament social. Als primers que se’ns han acostat els vàrem dir que no els deixaríem tots sols, als jutjat, i on vulgueu perquè sabem el que és haver de fer això tots sols. En les altres morts, naturals o per accident, l’entorn més proper està més a prop. Si hi ha suïcidi, l’entorn sol fer-se enfora. No saben què ens han de dir i no ens volen fer mal.
Quants de socis sou?
Som cinc socis, però atenem 19 famílies. Començàrem a dir-ho a altres associacions d’Espanya, i ja ens varen derivar alguns casos. Després ens va contactar la responsable de l’observatori del suïcidi de la Conselleria de Salut, Nicole Haber, que ens va voler conèixer i ens va deixar anar a la reunió on hi havia tots els responsables de salut mental de les Balears. Els lliuràrem el nostre fulletó perquè l’entregassin als familiars que hi anaven, que tenguessin l’opció de telefonar a qualcú. Obrírem una pàgina de Facebook, on tenim 350 seguidors.
Cinc socis per atendre 19 famílies… com ho feis?
El servei que nosaltres oferim són grups d’ajuda mútua. Si hi ha qualque persona que no està gaire bé l’anam a veure particularment. Els altres socis són socis de firma. Encara ho muntam. L’organització i administració centralitzada en mi. Una vegada al mes feim una reunió a un lloc públic. L’Ajuntament d’Inca ara ens ha cedit un espai social. Ens reunim una vegada cada mes i les famílies venen a mesura que els fa ganes. És un niu d’idees, on expliquen què els agradaria fer, si els fa ganes fer coses… Per exemple, una persona ha proposat que es faci la primera cursa per la prevenció del suïcidi pel setembre. El mes passat anàrem a Eivissa per visitar tres persones que viuen a llà…
Què li falta a l’administració?
El que fa falta és coordinació entre entitats socials, sector sanitari i sector d’educació. Si algun dia tenim finançament podrem equipar l’espai de forma permanent. Ara estam assessorats per professionals experts en suïcidi de forma compeltament gratuïta. Jo som psicòloga i tenc una companya que també ho és. Amb un finançament, tots aquests professinals que ens ajuden de forma totalment altruista ho podrien fer amb una compensació econòmica.
Supòs que preveis demanar suport econòmic a les institucions.
Sí, ja ens reunírem amb Fina Santiago just abans de Pasqua. Ens ajudarà a imprimir els fulletons i això ja és un estalvi. A més, ens va dir que ens donaria informació per a una sèrie de subvencions.
Hi ha com una espècie d’acord tàcit entre els mitjans per no parlar-ne. N’han de parlar?
Se n’ha de parlar. Però el primer que passa és que no se’n parla de forma correcta. Hi ha un efecte protector de la informació ben donada. Si informes bé de les coses el que fas és ajudar, prevenir. Els mitjans, quan donen notícies fan coses que no s’haurien de fer, com ara adjuntar fotografies dels llocs on ha tengut lloc el succés, o informar sobre el mètode emprat. Això pot ser molt dolorós per a les famílies. O també segons quins tipus d’expressions.
Això és el que no haurien de fer. I com n’haurien de parlar?
Primer de tot, donar una informació veraç, no anticipar conclusions. Sempre hi ha unes forces de seguretat que són les que tenen la informació i hi ha una investigació, que sovint no ha arribat a cap conclusió quan es publica la notícia. D’altra banda, sempre s’ha d’incloure informació sobre els recursos disponibles: el telèfon de l’esperança, el contacte amb l’associació per a familiars…
I les xifres, s’haurien de publicar.
Sí. Cada any hi ha 3.600 suïcidis a Espanya. És un problema públic. A les Balears, el 2017, n’hi va haver 103.
El suïcidi es relaciona sempre amb malaltia mental?
Depèn dels professionals amb qui parlis. Està escrit als manuals que en un 90 per cent dels casos, hi ha qualque patologia mental. Però no crec massa en les etiquetes, pens i com jo molts, que som crítics amb aquesta visió, que qualsevol persona està exposada a tenir la sensació que no pots més, que se li han acumulat moltes coses i no sap com sortir-ne. No podem evitar que es posi una etiqueta diagnòsitca, i així ho allunyam de nosaltres. S’ha de prendre consciència que tots estam exposats a tenir aquesta sensació de no poder més. És una acumulació de circumstàncies, és multicausal. I no pot ser només ser atès per part del sector sanitari.
Vosaltres també oferiu ajut a aquestes persones?
No. No els podem donar atenció, perquè això està catalogat com a malaltia mental i només ho poden tractar des de l’àmbit sanitari, els psicòlegs clínics i els psiquiatres. Veim que hi ha moltes de familiars que necessiten una orientació quan hi ha les temptatives, i per això inclourem en els nostres estatuts l’atenció als familiars de persones amb temptativa.
