Els Montenegro, aroma i penyora d’aquella alquímia de rock i pop

Teclejam els mots MONTENEGRO GRUP MUSICAL en un dels cercadors d’Internet més potents i més utilitzats pels internautes. Aleshores, com sol ser habitual, la informació raja amb tota casta de detalls. Imatges, vídeos, texts. Ens parlen del 1990, de dos dics, aleshores dos LPs (Bailando con el presidente i Camino de madrugada), d’algunes cançons d’èxit, de fans i admiradors (i admiradores!), de les productores que hi havia al darrere.

Visualitz els vídeos que hi ha penjats en aquesta xarxa infinita. I els veig, els escolt amb gust. Eren moderns, joves, una mica provocadors, estilitzats, atraients, fins i tot una mica elèctrics i molts bellugadissos a sobre dels escenaris. També una mica seductors. Als peus de l’escenari molta gent es congregava per escoltar-los i ballar. Moltes mamballetes de joves també moderns, agosarats, elèctrics i amb ganes de viure. El fenomen Montenegro fou curt però intens. Per això em plau saber d’ells i escriure-ho en aquestes planes.

Eren sis: Guillem Sansó (veu i autor de les lletres), Guillem Pou (guitarra i cors), Carles Abellanet (guitarra), Carles Grimalt (teclat), Toni Sancho (baix) i Toni Vallespir (bateria i veus). Debutaren, com hem dit amb Bailando con el presidente, en el qual hi havia el tema “Que caray”. Una cançó senzilla i enganxosa. Lletra i música fresca com manaven els cànons d’aquells grups musicals de finals dels anys 80. Un fragment:

¡Qué caray! si voy ahora y te digo ¿quieres salir conmigo?,
que cada cual es como es y a mí me gustaría salir contigo,
¡eh! no soy cínico, es que he decidido echar el resto ahí,
decirte que estoy loco por ti, ¡qué!, ¡qué caray!.

Aquest fou el seu primer gran èxit, i probablement la cançó més coneguda del grup. No fou, però, la més bona. Perquè per la lletra i la música en aquell primer disc n’hi va haver d’altres de molta qualitat, com “Des de la calle”.

Els Montenegro feren rock, però sense deixar de banda la influència pop tan de moda als anys vuitanta. Saberen combinar la melodia simple amb la que no ho era, les lletres enganxoses amb d’altres prou profundes i dotades d’un gran lirisme i transcendència. Foren ells, es feren a ells mateixos i s’abeuraren amb talent i creativitat del que tenien al seu abast. També podem veure certa reminiscència d’aquell esperit de la Movida, tan atrevit, modern i de vegades irreverent. En l’estètica també. Camises de colors cridaners, sempre per sobre dels calçons ajustats, teixits estampats, guardapits, uns amb cabells llargs, altres amb un mocador fermat al cap…També era moderna la seva posada en escena, amb pampallugues i coloraines dels llums intermitents i aquella boira artificial tan de moda que donava un toc d’atmosfera sobrenatural a l’escenari o els espais on s’actuava.

Com hem dit eren una alquímia. Així, podien barrejar cançons de diferent temàtica però mai no renunciaren a transmetre un missatge concret que en algunes ocasions volia ésser explícitament profund i líric. Així hi percebem el desig de viure el present, el goig de ser jove, l’esbart d’anhels propis d’un jovent que podia xocar amb les generacions dels progenitors (Papá déjela salir de noche / que fue mujer de golpe y usted ni se enteró). El desig del jove d’escollir el seu rumb, el seu camí, la singladura, com a individu i com a grup. Així, a tall d’exemple ho veim a “Cine de héroes”:

Vamos a pretender ser protagonistas de un sueño,
que para la tristeza nunca debiera de haber tiempo.
Vamos a pretender también sacar el genio,
llevamos rato intentando aparcar el miedo.
Vamos a galopar el monte, mil y una noches por mar,
puede que sea cuento, puede que historia irreal.
Vamos a ser de fuego, vamos también a ser bombero
y así puede que en adelante consiga ser muy particular.

Lletra, música i estètica que ens encomanen una sensació d’un producte urbà, el món, el carrer, la ciutat com a circumstància per a nodrir-se i sadollar-se d’experiència, de camí necessari. (Desde la calle el ruido te avisa de que estás vivo/ desde la calle a veces sin sentido todo gira/ maldita vida aquella que nunca pisa la calle/ en donde vivo comemos tierra, bebemos vino, desde la calle). L’aprenentatge pel jovent és projecta als espais públics, als espais de reunió, convertits en geografia mítica i idolatrada (cançons com “Desde la calle”, “Calle oscura” o “Combate”). Allà es congrien anhels però també les contradiccions i les circumstàncies de la vida mateixa. Així, a “Combate” ens deien:

Hijos de madre “non santa”
vais a meterme caña
y aunque podáis romper mi cara
nunca podréis partirme el alma.

El primer disc fou exitós i això animà Joan Bibiloni a produir-los el segon Long Play. El gravaren a Palma, als estudis Swing. Aleshores el fenomen del rock en català era tan incipient que no els arribà. Ni a ells ni a molt del públic que els seguia. Pens que encara faltava una mica perquè aparegués una banda com els Sopa de cabra o Els Pets per impregnar el panorama musical i social de referències al país. Els faltava aquesta referència i també un públic que els ho demanàs. De fet foren contemporanis amb Els ocults quan encara eren Ocultos.

Aquell segon disc tengué com a cançó estrella: “Para bailar”. Cert, però n’hi ha d’altres a tenir ben presents, com “Maldita condena”. Aquí torna a plantejar-se l’èxode necessari, sortir del redol com a anhel i referent de joventut i rebeldia (bendita sea tu maleta si lejos te vas con ella / bendito el tren si tu te vas en él / maldito sea tu dolor, maldito tu falso mal de amor).
Cert, l’amor en les seves diferents variants i metamorfosi és present en una bona grapada de les seves cançons: amor frustat, amor perdut, amor desitjat, amor fracassat (cançons com “El adiós” o “Como un tren”).
Dels Montenegro podríem dir moltes altres coses. Seleccionarem alguns aspectes curiosos. El primer nom de la banda havia estat Guía del Ocio, però una revista de València que tenia aquest nom els posà un plet i varen haver de canviar. El nom de Montenegro l’adoptaren en referència a un carrer de Palma. La denominació els va agradar i dit i fet: passaren a ser els Montenegro. Un carrer de Palma per a una banda manacorina. Cosa curiosa. I encara una cosa més: gravaren dos discs, algunes de les seves caçons sonaren en emissores de ràdio prou conegudes, feren molts concerts, però no guanyaren diners. El que perceberen ho reinvertiren. Ells no es feren d’or amb la música.
I per acabar em plau reproduir “Por dónde andarás ternura”, una de les seves millors peces, amb un toc líric prou sugerent:

Donde las tierras beben las aguas,
donde las mareas suben a las montañas,
donde barcos salen ciegos a navegar,
donde nadie quiere ver morir el mar.
…..
Por donde andarás ternura, ¿sobre la arena?
por donde andarás ahora, lejos y sola,
ven a ver como aquel río escupe espuma,
ven a ver como aquel árbol, ahora quema.
Ven conmigo desde la luna,
arrópame en tu suave manto, ternura.
Ven conmigo, aquí está oscuro
que el hombre es para con su mundo su propio lobo.