Skip to content

Els ous nials del turisme

Mallorca va ser sempre terra magra. Per sembrar-hi, volem dir. Clima mediterranni. Sequedat. I aigua per fer hort només a redols. Anyades dispars. Guerra. I molta misèria. Aquesta és la cançoneta que heretaren els fills dels anys quaranta i cinquanta. Una cançoneta que ells mateixos havien tocat amb les mans. Els seixanta, sense esperar-s’ho ningú, l’illa es redimia del pecat original de ser miserable i primitiva i entrava a la modernitat de la mà de la poderosa gallina dels ous d’or del turisme. Com totes les gallines joves, començà a pondre qualque ou de closca molla, més d’un de molt petit, qualcun de deformat. Aviat, però, agafà la posta bona. I l’animal engreixava i creixia fins a mides gegantines. Ponia ous daurats preciosos. Un o dos cada setmana. Els que feia els altres dies, però, eren tots nials.

És el capitalisme. És el monocultiu. És el dobler fàcil. És la societat que no hi veu més enllà del que guanya avui sense cavil·lar que el pa d’avui pot ser fam per a demà. Sense voler veure que el pa d’ahir ja és fam per avui. En l’anàlisi que hem volgut fer a partir de les estadístiques de l’INE que fixen la zona costanera del municipi com la que té les rendes personals més baixes, no sols de Manacor, sinó de l’illa completa, queda clar que fer feina directament en el sector turístic, fortament marcat per la temporalitat, no és cap bicoca. Els sous en el sector hoteler són bons. Però ben poca gent el pot cobrar tot l’any sencer. La gran majoria dels treballadors fan feina com a fixos-discontinus. Té avantatges en termes de benestar, en el sentit que qui es troba en aquestes condicions només ha de fer feina set o vuit mesos a l’any. Després, però, ha de saber-se administrar perquè precisament aquells quatre o cinc mesos que no fa feina els doblers se’n vagin per les bardisses en dos dies.

Poden cobrar un subsidi, que de vegades és el de l’atur, però moltes d’altres és només l’ajuda familiar. I el cas final, per tant, és que ens trobam amb moltes persones, i famílies, vinculades laboralment al sector turístic i que no troben la manera d’arribar a final de mes. La inflació cavalca desbocada, els preus del lloguer es disparen a cada revisió fins a cotes abusives que ens haurien de fer empegueir a tots quants som, i l’administració no disposa de prou recursos per fer front a les necessitats d’una part importantíssima de la població que cova un problema social que, si no s’hi posa remei, ens explotarà a les mans si és que no ens hi ha explotat ara ja.

La pobresa no és una aura que ens enrevolta sinó una realitat poc agradosa que patim dins ca nostra mentre uns quants, molts, privilegiats s’omplen les butxaques mirant de fer veure que són “només classe mitjana”. Avui, a Mallorca, haver rebut una herència o tenir en propietat una finca o una altra ens converteix de forma automàtica en membres de classe mitjana-alta, si a l’hora de qualificar-nos prenem per mostra el total de la població que viu a Mallorca i no, com fa massa gent, només els qui són “mallorquins”. És bo de fer enganar-se a un mateix, si hom no vol veure el que té davant el nas.

Back To Top
Search