Jaume Rigo presentà aquesta comunicació sobre els ploms, una part de la història desconeguda pel públic en general. Amb un nom que és poc definit i que la seva versió catalana sona encara pitjor, ja que sembla despectiu: pellofa. Així i tot, es pot afirmar que els ploms són un element important de la història i que eren utilitzats diàriament per milers de persones. Per això són molt apreciats per numismàtics i col·leccionistes. Però què són els ploms o pellofes? Amb aquest nom es coneix a les monedes que s’encunyaren per l’església (i en algunes ocasions pels ajuntaments) per les seves transaccions econòmiques internes, des del segle XV fins al XIX. Com es pot deduir, per tant, no eren monedes de curs legal, però formaven part d’un sistema monetari paral·lel a l’oficial, i podien bescanviar-se per moneda de curs legal en determinades circumstàncies.
En el seu ús eclesiàstic, els ploms eren encunyats principalment per les catedrals, però en bona mesura també per les parròquies. D’aquesta manera a Mallorca els trobam distribuïts gairebé per tota l’illa, en alguns municipis amb gran profusió de models i en altres amb un model únic. Arreu d’Espanya, els ploms eclesiàstics es troben exclusivament a Catalunya, Mallorca i València (encara que d’aquest darrer territori, només a la Seu). A altres indrets peninsulars existiren els anomenats “tantos de coro”, però dotats d’una funció diferent, relacionada amb el cant litúrgic. Només en alguns pocs territoris arreu d’Europa es troba un sistema monetari eclesiàstic semblant.
Els ploms eren utilitzats per a pagar alguns serveis especials que els preveres prestaven a les seves respectives parròquies o al Bisbat. Hem de tenir en compte que la quantitat de preveres que podien pertànyer a una mateixa comunitat parroquial podia arribar a ser molt gran. És perfectament comprensible que el govern d’aquest col·lectiu tan nombrós per part del rector havia de comptar amb mesures que li permetessin premiar la participació en determinats actes litúrgics, celebracions i tasques concretes per part dels preveres i beneficiats. Precisament una d’aquestes mesures era el lliurament de ploms. D’aquesta distribució de moneda s’ha pogut documentar la seva primera aparició, el 1566, a l’església parroquial de Manacor, inèdita fins al moment, així com el seguiment continu de les decisions preses al respecte en el si de la comunitat de preveres fins el 1833, data en que es troba la darrera referència. Segurament poc després d’aquesta data haurien deixar d’usar-se.
Es demostra també documentalment com aquests ploms, inicialment destinats als preveres, també serviren per abonar a l’escolà la seva tasca acompanyant a les extremuncions, encara que sembla que els preveres manacorins no n’eren gaire partidaris i els ho hagué d’ordenar el mateix bisbe.
Evidentment, per la naturalesa del material utilitzat per a la seva confecció, molt de tant en tant era necessari fer noves encunyacions. I gràcies a aquestes encunyacions que quedaren documentades a Manacor descobrim que realment no estaven elaborats només amb plom, sinó que l’aliatge presentava una cinquena part d’estany. Aquest metall els aportaria una major duresa i durabilitat. A Manacor s’utilitzaren dues mides de ploms: els grossos o dobler, d’un pes mitjà de 5,42g; i els petits o menut, d’un pes mitjà de 2,15g. Els ploms podien ser confeccionats per estampació sobre una làmina de metall o fosos en un motlle. Els ploms de Manacor i la majoria dels que es conserven a Mallorca es feren utilitzant la fosa, amb uns motlles que no han arribat als nostres dies. Es documenta la fabricació de ploms en tres ocasions: 1627, 1713 i 1824, encara que és evident que en manca la primera, possiblement al voltant de 1560. L’aparició dels ploms arreu de Mallorca s’inicia a la Seu (1522) i la parròquia de Sant Jaume de Palma (1525), seguida per altres casos documentats com els de Pollença (1563), Santa Creu de Palma (1564) i Inca (1572).
L’aparició dels ploms respon a la combinació de tres factors: A) Els canvis que es produïren dins l’Església Catòlica des de principis del segle XVI i que culminaren en el Concili de Trento (1545-1563), cercant una major solemnitat en les celebracions. B) La gestió econòmica de cada parròquia era així més pràctica, evitant el maneig de grans quantitats de moneda fraccionària, en moltes ocasions no disponible. C) L’ús primer de moneda local de plom a Catalunya des de principis del segle XIV i posteriorment eclesiàstica, servint com a model de gestió econòmica que s’importà.
Bàrbara Duran
