Carme Gomila, delegada de l’Àrea de Cohesió Social i Educació, ens respon a qüestions relacionades amb les accions de l’Ajuntament adreçades a les persones dels nuclis costaners amb necessitats específiques.
Quines actuacions específiques té l’Ajuntament a les zones costaneres, tenint en compte que hi ha més incidència de persones amb necessitats, del punt de vista dels Serveis Socials i de l’Educació?
En primer lloc hem de comentar que la zona costanera del municipi és molt extensa i cobreix diferents nuclis, amb gran similituds entre ells però també amb algunes diferències. La realitat social a cada un dels nuclis és diferent. Recentment ha sortit publicat un article on s’esmenta que Cales és una de les zones amb menys renda per càpita familiar. Actuacions específiques com a tal se n’han produït, sobretot a partir de l’augment de personal a Serveis Socials, amb el compliment de les ràtios. Ara sí que hi ha un equip d’atenció (amb un treballadora social i dues educadores) a la zona costanera que abraça Porto Cristo, s’Illot i Cales. A part d’això, intentam que tots els programes que posam en marxa des de serveis socials també puguin desplegar-se als diferents nuclis.
Per què creus que en aquestes zones la renda és més baixa? Quins factors trobes que són claus en la situació d’aquestes persones?
Crec que crida l’atenció que es tracta d’una zona turística. Això denota que la gran frase de que vivim del turisme no és del tot certa; és un mite. Les condicions de treball i els sous no reflecteixen una millora en les condicions de vida de la classe treballadora. En canvi, la quantitat de turistes que arriben no s’atura de créixer, així com també ho fan els beneficis dels propietaris de grans cadenes hoteleres, empresaris de la restauració, etc. El model econòmic de Mallorca basat en el monocultiu turístic és un clar generador de desigualtats, com demostren les xifres que recentment han sortit publicades.
I quant al sector educatiu, quines accions s’han emprès?
Amb els centres educatius que tenen alumnat de la zona costanera també hi treballam colze a colze. Cada centre educatiu disposa de personal d’orientació i suport de la conselleria, però també tenim educadors socials de referència a cada centre. Quan hi ha necessitats concretes, s’aborden amb l’equip i es procura trobar solucions. Com dic, tenim centres amb un gran volum de casos socials i sobretot intentam que l’alumnat no ho percebi. És a dir, si hi ha infants amb mancances materials per poder acudir a una activitat extraescolar, no cream un recurs específic per aquest col·lectiu sinó que procuram que puguin gaudir, amb l’ajuda de l’ajuntament, d’un recurs ordinari i normalitzat, sense que suposi haver de segregar ni separar.
Vols afegir res més?
Sí, m’agradaria comentar que els Serveis Socials comunitaris bàsics de cada vegada s’enfronten a una realitat molt més complexa, on s’entrecreuen múltiples desigualtats. Ja no només parlam de desigualtat econòmica, sinó també per raó de gènere –amb pobresa totalment feminitzada–, per lloc de procedència –amb racisme institucional a les totes, perquè una persona fins que no té un NIE no pot entrar dins el mercat de treball, i això l’obliga a sobreviure amb economia submergida–, dificultats d’accés a l’habitatge, problemàtiques de salut mental, d’addiccions o, fins i tot, gent que fa feina, però que no és capaç d’arribar a final de mes perquè fa feina en condicions molt precàries. Per tant, els reptes a què s’enfronten les administracions són de cada vegada majors i pens que no s’han adaptat prou els serveis per enfrontar-se a aquesta nova realitat. De vegades no hi ha formació suficient i no tenim mecanismes per enfrontar-nos a tot això. Els departaments de Serveis Socials estan pensats amb la mirada amb la qual es varen crear fa una sèrie d’anys, quan la necessitat social era molt determinada, molt lligada a la part econòmica i assistencial, i no tant en la part comunitària, que ara ens fa més falta de treballar.
