Els Trastorns de Conducta Alimentària al segle XXI

El racó nutricional. Rosa Riera

Segons la National Eating Disorders Association, els Trastorns de Conducta Alimentària (TCA) són uns trastorns de mentals i físics que es caracteritzen, en general, per una mala relació amb l’alimentació i una obsessió del pes corporal. Aquests poden afectar a totes les persones indistintament del sexe, l’edat, l’ètnia o la religió. A més tenen certa tendència a cronificar-se apareixent recaigudes pel que fa a que tinguin un transcurs llarg amb una alta morbimortalitat, suposat un problema de salut pública.
Segons el manual diagnòstic i estadístic d’aquests trastorns, el DSM-5, la seva prevalença és d’un 3,5% en dones majors de 40 anys i un 1-2% en homes. Així i tot, les dones entre 12 i 21 anys continuen sent el grup més afectat per aquests trastorns.
Existeixen diversos tipus de TCA: Els especialitzats on trobem l’anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa o trastorn per afartament; i els no especialitzats (ja que no compleixen els criteris diagnòstics dels anteriors) on trobar la pica l’ortorèxia, la vigorèxia o la síndrome d’ingesta nocturna.
Els símptomes més comuns són sovint la insatisfacció corporal i el pes extremadament controlat, distorsions de la imatge corporal i idees distorsionades del menjar. És per això que en la seva prevenció i tractament és fonamental la implicació d’equips multidisciplinaris on treballen diversos professionals de la salut com Dietistes-Nutricionistes i Psicòlegs especialitzats. Dins la nutrició, s’han d’establir uns objectius del tractament com pugui ser la restauració d’hàbits alimentaris, acabar amb els rituals i desmentir els mites que puguin tenir o llevar la importància del pes. A més, podríem cercar aliats per millorar la recuperació i intentar fer feina en l’alimentació conscient. Hem d’actuar per tal que el pacient entengui que no existeix una alimentació perfecta.
Les causes desencadenants són múltiples, ja siguin factors externs com la societat i cultura en la qual vivim o l’entorn familiar, o bé factors interns entre els quals trobarem causes genètiques o causes personals com una baixa autoestima o alts nivells d’autoexigència i perfeccionisme. Per tal d’evitar reduir els factors socials relacionats al sobrepès i l’obesitat que han anat incrementant, en els darrers anys a la consulta dietètica s’està intentant deixar de banda les pautes dietètiques tancades i el seguiment a través del pes i es fa més feina a través de l’educació nutricional amb la finalitat que la població prengui consciència i sigui responsable de la seva salut seguint unes recomanacions amb base científica.
Un altre aspecte fonamental que cal no oblidar és l’evolució històrica d’aquests. A partir de mitjan segle XX, la incidència i prevalença dels TCA s’ha incrementat per la influència de factors socioculturals apareixent canvis en les manifestacions clíniques. La pandèmia de la COVID-19 ha suposat importants canvis socials i en la manera de relacionar-se de la població, en especial la infantojuvenil. Aquest col·lectiu ha viscut restriccions socials amb els pares i una limitació d’activitat física a l’exterior, sense tenir en compte les seves necessitats específiques. D’aquesta manera s’ha produït una situació d’estrès psicosocial per l’accés a una alimentació completa i una elevada exposició a les tecnologies per resoldre la comunicació i socialització. Tots aquests factors sumats a la influència familiar s’han associat a modificacions dels patrons alimentaris i esportius que han tingut conseqüències pel que fa a la salut mental, incrementant la incidència dels TCA en aquesta població.
Com a recomanacions, crec que és crucial que pel que fa a les interrelacions deixem comentaris relacionats amb el pes o el que menja perquè pot interferir en el procés d’evolució i dins l’entorn familiar quan detectem senyals d’alarma posar-nos en mans de professionals especialitzat per tal que no es cronifiqui.