Text: Montserrat Alcaraz
Imatge: Xcarbonell
D’unes setmanes ençà, des que vaig anar a la missa funeral dedicada a un bon home, Bartomeu Garí, li estic donant voltes a una frase que el capellà Pere Fons pronuncià dins l’església de Vilafranca. Bartomeu va morir tot just als seixanta i pocs anys i era, com he dit, un bon home. Amb ell i el seu germà Pere vaig tenir una conversa inoblidable un matí de fa devers un any quan berenàrem plegats a Es Cruce. La malaltia el s’endugué aviat. Tomeu aquell dia recordava la seva etapa d’estudiant intern amb els frares franciscans d’Inca. Parlava i semblava que feia cinc minuts que havia tengut quinze anys. “I de sobte s’esdevé la fosca”.
Dir que Pere Fons “oficià l’homilia” quedaria molt pedant i poc adient amb el tarannà radical i senzill d’aquest altre bon home qui, amb alguns altres, hauria pogut bastir una església mallorquina oberta al món i a l’humanisme si se’ls haguessin escoltat més els de la jerarquia.
Les paraules que esmentà el mossèn i em ressonen dins el cap són aquestes, amb tota la seva força socràtica i definitòria: “Estimar és dir-li a l’estimat: -Tu no moriràs mai”. És una frase que Fons digué haver manllevat del filòsof francès Gabriel Marcel (1889-1973). D’aquest filòsof, que renuncià a la classificació d’existencialista cristià que Sartre li havia encolomat, se’n parla poc. I és una llàstima. Un dia li varen demanar solemnement quina era per a ell l’essència de la filosofia i va respondre amb un silenci, arrufant les espatlles, posant cara de circumstància com si li haguessin demanat una pregunta absurda. Pels existencialistes la filosofia abstracta és quelcom que queda molt lluny de l’existència humana concreta.
L’ésser humà està fragmentat, es passa la vida resolent problemes que ja poden solucionar les màquines. Les persones hem esdevingut dispositius i Marcel crida l’atenció sobre el que hem perdut de vista; el que ell anomena “misteris”. Per exemple, el cas de les relacions interpersonals com l’amor i l’esperança. Aquests sentiments serien claus per comprendre la naturalesa d’una realitat que no trobarem mai en el pla científic que té una limitació objectivant i on la idea imposada de “progrés” esdevé: “un postulat completament arbitrari”. Sempre dic als meus alumnes, mentre miren les pantalletes dels mòbils, que no és en el progrés econòmic o científic que ens alliberarem sinó en el progrés moral i humà. Més clar, aigua oxigenada.
En definitiva, tot i que ell no hi estàs d’acord en aquesta definició del seu projecte filosòfic, Marcel esbossa una metafísica de l’esperança i de l’amor per tal de superar el trencament o alienació de l’ésser.
Quan ens diuen que Déu es va encarnar en Jesús podríem respondre com a bons heretges que, per ventura, va ser Jesús qui va esdevenir Déu. I això perquè la gent s’enamorava d’Ell. No en el sentit d’enamorament malaltís com aquest fervor imbècil que professen els sectaris cap al seu líder, no amb aquest enlluernament tan idiotitzador com destructiu de la consciència que tenim cap a la tecnologia, sinó amb un amor senzill però íntegre, a vegades dubitatiu però constant. Res d’envestides de cavall i arribades d’ase.
Però sembla que estam enamorats de les formes, no dels continguts, de la imatge, no de la idea. Qui es creu el Petit Príncep –santa innocència!- i la seva apologia de les coses invisibles? A les estampetes antigues que conserv hi ha un abans i després de la seva impressió en color. En blanc i negre no es podia transmetre tan bé la bellesa estereotipada i andrògina de Jesús amb aquells ulls, amb aquella cabellera esponerosa…, I és que si Déu s’havia de fer humà, no triaria la imatge d’un sac de garroves calb, coix, cara de rata sense barram i amb l’esquena torta. Segons el relat oficial Déu es féu home. Per a mi, com que som heterosexual, hauria triat que es fes dona. I, tanmateix, el que és important és estimar malgrat que s’esdevingui el que Job hagué de patir. Sobre ell, essent un exemple de devoció i fidelitat, recauen totes les penes hagudes i per haver. I arriba que vol renegar de Déu i de l’amor, de l’amor cap a la vida que no és altra cosa que cercar-li un sentit malgrat que el món faci sovint pudor de Reflex i suor talment els vestuaris d’un equip de tercera regional
Ara vendran les festes de Pasqua. Seria un bon moment per pensar en les persones que estimam o que hem estimat i ja no hi són com en Bartomeu Garí i, pensant en elles, fer-les ressuscitar. És una manera grandiloqüent de dir “fer-les presents” en el redolet de vida del qual disposam.
Perquè dos que s’estimen a vegades es demanen un a l’altre: -I tu, què penses en mi tant com jo en tu?
