Els ulls s’aturen de créixer, quan l’autenticitat del realt esdevé art pura i emoció neta

Després de rebre el premis del jurat i del públic del festival Inèdit de Barcelona, divendres passat s’estrenava a Manacor Els ulls s’aturen de créixer el documental que explora l’evolució creativa dels germans Joan i Miquel Serra. D’ençà de la mort del seu germà, Miquel Serra va encetar una línia creativa que ha esdevingut una continuació de la vena expansiva del seu germà Joan. Alguns discs autoeditats, lletres simples, senzilles, quotidianes, música fosca, introspectiva. Tot plegat va suposar un impuls per a Serra i la seva banda que el varen menar a la col·laboració amb la discogràfica Foehn Records. Tot això, però, poc o gens sembla que interessi els responsables d’aquest documental, que han volgut indagar, a través de testimonis personals i també d’una cinta de super8 que ha resultat valuosíssima per comprendre els darrers dies de l’artista Joan Serra. El documental s’aferra a l’artesania de la super8 i la implanta també amb mestria en la configuració de la cinta. La pel·lícula, farcida de metàfores i figures que evoquen emocions, sentiments i també situacions reals, toca la fibra de l’espectador de la forma que ho aconsegueixen els grans films. Ningú no sap per què. Ningú no comprèn els mecanismes. Ningú no s’ho demana, ni tan sols. Simplement, passa. I no cal demanar-se res més. La puresa d’expressió de la cinta i dels testimonis que hi basculen, l’aparent senzillesa de muntatge i composició ens aproximen a la figura absent de Joan Serra, torrent creador d’aquell Manacor de finals del noranta, d’aquella Barcelona de finals del noranta. Música, pintura i sobretot humanitat s’aglomeraven de forma convulsa en la ment generosa de Joan Serra, donada al gust de crear, de fer art, d’expressar-se sense altre fermall que la pròpia consciència lliure. Una llibertat que és la mateixa amb què també s’afronta, de forma neta de prejudicis, la malaltia mental i els seus efectes en les persones que la pateixen i en la gent que les envolta. Poques vegades se n’ha parlat d’una forma tan natural, tan sense llocs comuns, tan equiparada a qualsevol altra malaltia de les que anomenam “físiques”.

Qui se l’hagi perdut, que no badi a la pròxima sessió. Els ulls s’aturen de créixer rodaran per Mallorca i pel món. El boca a boca serà implacable.