skip to Main Content

“Els únics que entram i sortim de la residència som els treballadors”

Bel Maria Pascual (Son Macià, 1982) és llicenciada en ciències polítiques i sociologia i màster en direcció d’empreses. És la directorade la residència Sèniors de Manacor, i parlam amb ella de com han afrontat la situació generada per la crisi del coronavirus.

Quina era la situació de la residència quan va començar la crisi del coronavirus?
A final de febrer ja havíem començat a aplicar un protocol intern de l’empresa per prevenció del coronavirus. Seniors Manacor va ser comprat per una empresa francesa del sector, que té residències a França, Itàlia. I ja hi havia residències seves a països on ja s’havia avançat la situació. Ens hi posàrem prest. Quan es va declarar l’estat d’alarma, des del mes de febrer ja teníem visites limitades, una per persona i dia, i a més no hi podien venir menors de quinze anys, o persones que haguessin estat a zones de risc. A tots els visitants se’ls prenia la temperatura corporal abans d’entrar. I es feien tasques especials de desinfecció a superfícies com ara taules, cadires, poms de porta, botons de l’ascensor, i evidentment el personal, que ja hi estam avesats, perquè els nostres residents sempre són de risc, perquè són persones amb pluripatologies.

Aquestes mesures s’incrementaren amb l’estat d’alarma?.
El nostre protocol tenia diverses fases de protecció, perquè el que ha passat aquí ja passava a Itàlia i nosaltres n’anàvem prevenguts. Dos dies abans de l’estat d’alarma ja vàrem suspendre les visites de l’exterior de la residència. Els únics que entram i sortim som els treballadors.

I no heu tengut infectats.
Cap ni un. Això és nou per a tothom i ens hem hagut d’anar organitzant, a mesura que s’han constituït les unitats de detecció de coronavirus. Som un lloc de risc, en els casos que teníem dubtes, amb simptomatologia compatible, demanàrem que es fessin les proves i totes han donat negatiu.

La vostra feina reclama mesures de protecció, tant del personal com dels residents i no és senzill trobar el material necessari. Com ho feis?
Ho hem fet així com hem pogut. No hi ha material. Sempre hem tengut EPI perquè sempre n’hem utilitzats, perquè hi estam avesats davant qualsevol tipus d’element contagiós dins la residència. Ara mateix necessitam moltes més mascaretes de les que normalment empràvem, més guants, més bates. Hi ha un problema d’abastiment, i no se’n pot comprar, sobretot pel que fa a les mascaretes. Ara bé, hi ha una central de compra de la nostra empresa i més o menys estam abastits de tot el que ens fa falta, com també gel hidroalcohòlic.

Si les famílies no poden entrar a la residència, com ho feis perquè puguin mantenir el contacte amb els residents.
Ni els familiars poden venir ni els residents poden sortir. De tot d’una ja establírem un sistema per garantir aquesta comunicació. No tots els residents estan per xerrar. Els familiars ens telefonen i els informam de com estan. Això seria la manera tradicional. Però també hem posat en marxa un sistema de videotelefonades, i una de les activitats bàsiques ha estat contactar amb els familiars, que ara estan molt contents, perquè almanco així els veuen. A més, l’empresa té una plataforma perquè els familiars facin arribar als residents dibuixos, fotos, vídeos, cartes…

Què passa aquests dies amb els residents que moren?
Quan veim que un resident fa una baixada i en preveim el decés, avisam els seus familiars perquè se’n puguin acomiadar en una trobada breu, i amb l’esquip de protecció necessari. Només hi poden entrar d’un en un i per un espai no més llarg de quinze minuts. Si no hem pogut preveure el succés i la mort és sobtada, en aquest cas el contacte es fa amb la funerària, però normalment sol venir una persona.

Heu trobat bona col·laboració per part dels familiars?
Sí, perquè intentam que no entri el virus a la residència. Estam contents del suport dels familiars, ens comprenen i ens donen ànims. És una situació difícil perquè de sobte veus que no pots veure el teu familiar.

Vols afegir res més?
Sí, l’equip professional és a primera línia, i aquí no hi ha diferència entre dies festius i dies feiners. L’única gran diferència és que els residents estan a les seves habitacions, enyoren la seva família, i la residència sembla buida perquè no hi ha la vida dels espais comuns. Se’ls atén a les seves habitacions, procurant un sistema de passejos perquè puguin sortir. Els serveis que donam són els mateixos. El sector de les residències no és tan visible aquests dies com el dels hospitals, però nosaltres també hi som.

Back To Top
×Close search
Search