Els vint dies de guerra a la zona de Manacor varen deixar un saldo de prop de 2.000 morts

Més de 7.000 milicians arribaren el 16 d’agost de 1936, aquesta setmana ha fet vuitanta anys, a la costa del Llevant de Mallorca. Comandats pel capità Bayo, venien per lluitar contra el feixisme que s’havia alçat en cop d’estat contra l’estat de dret republicà. Segons l’historiador i investigador Antoni Tugores, d’aquells 7.000 milicians i soldats en moriren a Mallorca, bé en combat, bé afusellats, entre 1.700 i 1.800. Molt més complicat, en canvi, seria tenir constància dels noms de cadascuna d’aquelles persones. “Hi ha hagut alguns arxivers que ens han fet arribar els noms de les persones que partiren i no tornaren, com ha passat per exemple amb Manresa”. La majoria d’ajuntament,s però, no ha donat resposta a la petició de l’historiador manacorí.

Tugores, a més, recorda que, en el moment que es donà l’ordre de retirada, “hi havia dos vaixells més, el Ciutat de Cadis, que venia amb 1.600 efectius més des de València, i el Mar Negro, amb 1.400, que no arribaren a desembarcar”.

Dels 1.700 soldats republicans que perderen la vida a Mallorca aquells vint dies de guerra, 240 ho feren el darrer dia, en no témer-se de l’ordre de reembarcament donada per Bayo. Tots moriren afusellats, com va ser el cas també de les cinc infermeres, que “no varen ser eliminades de seguida, potser perquè eren infermeres, potser perquè entre elles n’hi havia de nacionalitat mexicana”, en tot cas, remarca Tugores, “Rossi ho agafa com una cosa seva i a partir d’aquest moment pren la decisió que podia prendre ell, que era la de matar-les”.

Desordre i indisciplina
Per Tugores, l’heterogeneïtat de les tropes de Bayo i la manca de sentit i ordre militar varen ser determinants per al fracàs de l’expedició. “Els que venien de Cabrera desembarquen a la zona de cala Mendia i l’Estany d’en Mas, quan l’ordre era que ho fessin entre Porto Cristo i el Cap Vermell. Això fa que s’hagin d’ajuntar amb les altres tropes. En creuar el riuet de Porto Cristo es produeix un autèntic desastre i hi moren més de 400 soldats republicans”.

El front establert pels soldats republicans arribà a assolir una llargària de 14 quilòmetres i s’endinsà fins a 7 quilometres cap a l’interior de l’illa. Això vol dir que Son Carrió o Son Servera acabaren sota comandament republicà. En canvi, no arribaren mai a Manacor, que pensaven que era “a tres quilòmetres de la costa”.

Tugores recorda que “quan varen fer més mal va ser el darrer dia, quan arriben el Jaume I i el Llibertat, que bombardejaven el puig de sa Font i de Son Corb, per protegir la retirada”. Els nacionals es feren enrere i quan se’n temeren, “les republicans ja eren a alta mar”.

Tugores és de l’opinió que “si el primer dia ells arriben a Manacor Palma hauria caigut automàticament. l’exercit nacional no estava organitzat, Falange no estava organitzada. Entre la població local hi havia un cert desnànim i desmoralització. Hauria suposat un cop d’efecte conquerir Manacor, la segona ciutat més important de l’illa. Segurament, abans d’arribar a Palma, haurien arribat a un acord, com el que havien assolit a Menorca i a Eivissa”.

L’expedició havia estat organitzada “molt de pressa per Bayo, en menys d’una setmana va tenir organitzat un exèrcit compost per deu o dotze grups diferents. antagònics, que no es podien veure. Incloïa, a més, gent que havien agafat pel barri xinès, proxenetes, absolutament de tot”. Tugores diu que “l’endemà de ser a Mallorca molts ja se’n volien tornar quan veieren que els nacionals també disparaven”.

Això a banda, ni el govern espanyol ni la Generalitat no hi cregueren mai, segons Tugores. I va ser així que es va ordenar, vint dies després, la retirada. De fet, la renúncia a les illes va ser clau, ja que “des de Mallorca els nacionals pogueren llançar tots els bombardeigs cap a Catalunya, València, Cartagena…”. Tanmateix, Tugores també explica que “el signe de la guerra canvia quan entren italians i alemanys”.

La reacció de la població local
“Hi havia molta de por, a Manacor”. Tugores ho atribueix a “la propaganda nacionalcatòlica, que havia dit que venia una gent que violaria les dones i que els ho prendrien tot”. L’historiador, sense confirmar aquest extrem, sí que reconeix que alguna cosa hi podia haver: “La gent que va venir a Mallorca no era representativa del que era l’exèrcit republicà, perquè hi havia molta de gent que venia dels baixos fons de Barcelona, que feien por fins i tot als seus mateixos”. I continua: “No és aquella expedició idealista on tothom anàs a lluitar contra el feixisme”.

Els combats, víctimes desiguals
La proporció de morts entre les files nacionals és infinitament inferior respecta de les que patiren els republicans. En el primer combat obert es produïren “les morts de tots els qui després tengueren un carrer dedicat a Manacor, Toni Pascual, Joan Segura, Martí Bassa, Guillem Planissi…”. En tot cas, els morts nacionals aquells vint dies no passarien del centenar.
En canvi, els republicans moriren a centenars. De fet, pel camp de batalla hi hagué durant aquells dies una escampadissa de cadàvers. Molts els tiraren a la mar, A la platja del Port n’afusellaren alguns i els enterraren allà mateix. Els morts de sa Coma varen ser enterrats a la zona de darrere la platja.

Els presos a partir de dia 4, duits a Manacor, eren afusellats i enterrats a Son Coletes.

Fa alguns anys, no gaire, encara sortien restes d’alguns cossos a les platges de sa Coma i de Porto Cristo. No és senzill, tanmateix, esborrar el rastre de la història.