“Em trobo còmoda en el canvi constant”

En menys de 30 anys, l’actriu Katrin Vankova ha aconseguit interpretar obres produïdes al Teatre Nacional de Catalunya (Justícia, de Josep Maria Mestres, 2020), fer pel·lícules a Hollywood (Last Days On Earth, Martin Salvador, 2021) o serials de Netflix (Warrior Nun, Simon Barry, 2021). Dia 4 de novembre actuarà per primera vegada l’Auditori de Manacor amb l’obra Cost de vida, escrita per Martyna Majok i dirigida per Pau Carrió. 

Fotografia: Kiku Piñol

Sofia (Bulgària), Llinars del Vallès, Barcelona, Madrid… Són moltes ubicacions en relativament poc temps. Què vos ha aportat cada lloc?
Ara estic a Barcelona, però la veritat és que em canso ràpid dels llocs. Bé, no és que me’n cansi, però suposo que com que de petita m’ha agradat molt viatjar, ho he mamat molt des de casa… Viatjar a altres països em dona un xute d’energia, d’inspiració i d’inputs nous, que al final és el que necessito per no acomodar-me massa.

De la mateixa manera, tampoc vos heu estancat en un mateix format interpretatiu: heu fet teatre, cinema, serials de televisió… En quin àmbit vos sentiu més còmoda?
Realment em trobo còmoda en el canvi constant, perquè cada llenguatge m’aporta coses diferents. El teatre em dona una presència i un xute molt guai i, al final, és un viatge amb molta continuïtat i es genera un espai molt màgic entre tot l’equip, la història que s’explica, el públic… És una disciplina molt del present. En canvi, el cinema té la màgia del que és petit, precís, de com a través d’una càmera es pot explicar tota una història. Són llenguatges diferents i m’agrada combinar-los.

Què ens pot contar de Cost de vida?
És una història molt íntima que ha escrit Martyna Majok, que és polonesa, on bàsicament reflecteix, a través de dues històries paral·leles, la necessitat que tenim tots de ser cuidats. I és molt interessant com ho mostra perquè, a primera vista, les persones que més necessitades poden estar –com les que tenen una discapacitat física– potser no són les úniques que necessiten cures. Al final, tots necessitem algú al nostre costat. També es reflexiona sobre la necessitat de no jutjar, d’ajudar-nos, de demanar ajuda… I fins aquí puc dir, veniu a veure-la! [riu].

L’obra explora, doncs, la nostra necessitat de relacionar-nos millor en una era d’hiperconnexió. Què estam fent malament?
La connexió digital aporta coses bones, perquè ens permet accedir a coses llunyanes o que no tenim a l’abast, però potser hem perdut un poc el contacte, l’escoltar, el sentiment de tribu. Aquesta immediatesa fa que ens costi estar més centrats, tenim els sentits més dispersos… Estem molt emmirallats en nosaltres mateixos.

Què representa el vostre personatge dins la història?
El personatge és una cuidadora, d’una persona que necessita cures perquè té una discapacitat. I a través de les cures mútues, mostra la necessitat de demanar ajuda, bàsicament. D’ajudar i ser ajudats. També hi ha el tema del “cost de vida” a què fa referència el títol. El meu personatge és un clar exemple de la creativitat que tenim a l’hora de sobreviure, de “necessito diners, què faig?”.

Representau l’obra la víspera del Dia Internacional de la Persona Cuidadora (5 de novembre), curiosament. Quins reptes ha suposat posar-vos a la pell d’una cuidadora?
No ho sabia, que bonic! Doncs referent a això, m’agradaria esmentar l’ajuda que hem tengut de l’Institut Guttmann de Salut Cerebral i Neurorehabilitació, de Barcelona, perquè ens han permès poder tenir un mínim apropament al que pot arribar a ser tenir una discapacitat física. Al final, mai pots arribar a entendre-ho del tot, però sí a prendre’n una consciència diferent. I també aprendre les diferents cures: com es vesteixen, com es renten… Ha estat un repte molt bonic.

Quins han estat els principals aprenentatges que heu assolit gràcies a l’Institut Guttmann?
A mi, el que m’ha suposat tot aquest viatge és canviar la perspectiva i veure que tots som humans i tots som cossos diferents. Hem de normalitzar que cadascú té la seva situació, el seu cos i les seves funcionalitats. També cal donar-los visibilitat i empatitzar amb aquestes persones.

La cita de Manacor representa l’equador de la gira d’aquesta obra. Quines expectatives teniu? Heu visitat Manacor? Com han anat les funcions, fins ara?
Em fa molta il·lusió, és el primer cop que vinc. Primer vam fer temporada a La Villarroel, a Barcelona, amb molt bona rebuda, i en el meu cas és la primera gira teatral que faig, llavors per mi ha estat tota una aventura. També és molt especial perquè l’espectacle estava dissenyat pensant en La Villarroel, i ara a cada funció l’hem d’adaptar al nou espai on actuem i això fa que encara sigui més única, cada actuació.

Teniu altres projectes per estrenar aviat?
Just aquest any vaig fer una pel·lícula a Belgrad, suposo que s’estrenarà a principis de l’any que ve. I quan acabi aquesta gira començarem assajos amb una nova producció del Teatre Lliure que es diu Hifigènia, és una tragèdia grega i em ve molt de gust perquè és un llenguatge que no he tocat.

Sou, definitivament, una persona polifacètica i amb moltes inquietuds. A part de fer cinema i teatre heu participat en videoclips i heu dirigit un documental. Quines tecles vos queden per tocar?
Fa molt de temps que toco les tecles musicals. Tinc algunes demos fetes de cançons, m’agrada molt cantar… El que passa és que m’agradaria que els dies tinguessin el triple d’hores, perquè no arribo a tot! [riu]. Però al final per a mi és una forma d’expressar-me més. No podria només actuar, cada disciplina em dona eines diferents.