Skip to content

En defensa de l’art local

Margalida Galmés Bover

És habitual contraposar el que és internacional al fet local i, de fet, la primera etiqueta sempre resulta de la descripció d’un caràcter obert, format i més vàlid, normalment en oposició al que és ca nostra. En canvi, el punt local o localista ressona al que és popular, sense interès i tancat al món exterior (o cosmopolita). Aquests usos de les paraules «internacional» i «local» sorgeixen del rebuig a la identitat pròpia, al que ens defineix i a la nostra cultura, i aquesta és una mostra més de l’autoodi que pateixen algunes societats, de les quals la nostra n’és exemple. El punt de mira ha de ser vèncer la idea de ser ciutadans del món perquè ja sabem quin peu calcen els que defensen aquest cosmopolitisme.
Atribuir els adjectius «internacional» o «cosmopolita» a artistes de fora (sempre provinents de països de primer rang) també és un procediment corrent dins el circuit de l’art. Alhora, però, no s’és conscient que s’empren aquestes paraules només com a sinònims d’«estranger» perquè compten amb millor connotació. Amb aquesta idea es menysprea l’obra d’autoria local i s’exalten els creadors nord-americans, anglesos, alemanys… El discurs que neix de tot això no resulta beneficiós per als artistes mallorquins i facilita als estrangers exposar a l’illa. Tot i que molts agents del nostre panorama artístic pensen d’aquesta manera, per què l’art de Manacor hauria de ser més local que el de Boston, per exemple?
Malauradament, aquestes personalitats referents del circuit de l’art han obtingut posicions decisives sobre les col·leccions permanents i les mostres temporals dels museus de l’illa i han contribuït a la idea que la societat mallorquina necessita consumir, preferentment, la cultura «cosmopolita». Així i tot, comptam amb crítics d’art que s’han posicionat en contra d’aquests plantejaments, com per exemple Cristina Ros o Guillem Frontera. Així, quan la periodista de l’AraBalears va dirigir el Museu d’Art Contemporani Es Baluard (del 2008 al 2012) va col·locar al centre de la seva direcció l’objectiu de modificar la percepció del museu que tenia el públic local. Anteriorment, s’havia enfocat Es Baluard al consum turístic, però això s’havia d’acabar. De la mateixa manera, l’escriptor arianyer parla de la necessitat de crear museus didàctics que serveixin de formació en art illenc a la població mallorquina. La funció del museu públic del País hauria de ser ensenyar a la ciutadania l’art valuós de la seva comunitat, sense que faci falta que compti amb l’art dels millors artistes del món. En paraules de Frontera a l’entrevista de Sala Groga (2021), “estam clonant museus i la clonació d’un museu és la pitjor lliçó d’art que puguis donar a la gent d’un país”.
A Manacor, però, tenim la sort de comptar amb un museu públic sota la direcció de Magdalena Salas que vetlla per fer una tasca de difusió del patrimoni local als ciutadans i que ha aconseguit configurar uns objectius didàctics de primera categoria. Els infants es troben al centre de molts dels actes del Museu d’Història de Manacor, amb tallers per a escoles, visites guiades i activitats d’estiu tant a la Torre dels Enagistes com al Molí d’en Fraret. D’altra banda, es compta amb un pla d’accessibilitat pioner a Mallorca, que ja ha incorporat una gran quantitat de transformacions per a construir un museu visitable per a tothom. De fet, no només s’han dotat totes les sales amb codis QR que expliquen el contingut amb àudio, sinó que també se cedeixen espais i es facilita la visita a la gent major del municipi. És d’agrair comptar amb una institució pública que situï la població local i el seu benestar al centre i, precisament per això, el Museu de Manacor s’ha de prendre com a referent a l’hora de remodelar l’entramat museístic de l’illa.

Back To Top
Search