Jordi Joan Riera, Marçal, (Manacor, 1922-2022) va ser un home savi. Cent anys donen per aprendre moltes de coses, perquè són moltes les que has viscudes. Així ho contava en aquesta entrevista que li va fer Rafel Perelló
Quan éreu jove, teníeu bicicleta?
De més gran, sí… un dia me’n va passar una de bona! Un dia que anava en bicicleta vaig tenir un arrap (discussió breu). Jo tornava del Port (de Manacor) de festejar; quan arribava al Coll de sa Marineta, sent dues pedres davant la bicicleta. M’atur en sec i em gir, n’hi havia quatre que em miraven, bativa el nan! Els dic “veniu si voleu res, valents, vos ompliré la cara de dits!”, i aquells partiren. Res, un dia que havia quedat amb un amic en el Cafè de Can Rave (cafè rural que estava situat a devers tres quilòmetres del Port de Manacor) em trob aquells quatre capvaires (gatvaire: perdut, informal) que m’apedregaren. Li dic a l’amo “Els pots dur beure a aquests quatre”. “No tenim set” varen dir, i sortiren. Jo, així mateix em va venir de nou que em menassin tanta por perquè jo només era un i ells eren quatre i m’haurien pogut ventar. Res, un dia que torn per Can Rave en xerràrem amb l’amo, d’aquesta feta, l’amo me va dir “no s’abordaren perquè jo els vaig sentir que deien ‘es puta deu anar armat’!” (riu). Jo tampoc no era cap santet, un dia, dins Son Negre en vàrem apedregar un per fer-lo córrer i nosaltres riu que te riu, saps que érem d’animals! Aquell es va posar fet un n ero (es va irritar molt), ens va dir el nom del porc, “mal llamp vos pegui, vos enviaré la guàrdia civil i vos fugiran les rialles”, va agafar una enrabiada!…
Quan van a cercar esclata-sangs convé conéixer bé si són dels bons per a menjar…
Això dels escalata-sangs és delicat, vius! N’hi ha que han fet la pell (han mort). Quan dúiem Son Cladera va venir l’al·lot, en Biel, va venir corrensos, “mumpare, mumpare, veniu de cop, en aquell pi hi ha un agre amb una esclata-sangada de por!” Hi anam, hi havia una esclata-sangada que embellia però varen ser dolents, d’aquells que no són vertaders, que imiten els esclata-sangs però tenen una lletrada blanca…un día va venir el capellà, que era fill del senyor, volia trobar esclata-sangs fort i no et moguis, pareixia que tenia foc dins les sabates. Li varèm dir l’agre i s’hi va presentar amb una falç, va llevar el fenàs (certa planta) i tot, quin malcap! (mancat de seny) En aquell agre no en varen tornar néixer pus d’esclata-sangs. Em vaig haver de mossegar la llengua perquè era un fill del senyor i no vaig dir “coc” (no vaig dir res)… a Son Cladera hi estavem d’amitgers, anàvem a mitges amb el senyor en tot, amb els guanys i amb les bestretes. El senyor era una “agudència”, bona persona fins a dir “basta”, mirava molt per nosaltres, però no era així pertot, hi havia finques que teníen dos “estòlits” (hectolitres) d’ametles pel senyor i un per a l’amitger…
Quan vós éreu nin, ja existia a Manacor el costum de fer foguerons el dissabte de Sant Antoni?
No. En el meu temps encara no s’usava. Això ho varen posar més envant…
Un vitrac és un aucell, però a Manacor la paraula “vitrac” també té un altre significat…
Un vitrac era un foguer, que era una eina de ferro per encendre el tabac. Agafaven una pedra foguera i la rascaven pel foguer, que nosaltres li deiem “el vitrac”, i sortia la xispa. Li deien vitrac perquè quan fregaven la pedra pareixia que cantava un vitrac…
Abans feien sitges de carbó…
A l’alzinar de Son Barba venia “en Farcit” a fer-ne, que era un que vivia per devora es Rafal Pudent. Hi anava amb l’amo per a senyar les alzines. Primer triaven les que teníen banyarriquer (cert insecte) i les que fossin vagues (que feien pocs glans)…
Què és o què era “fer albellons”?
Era fer una síquia tapada per a llevar l’aigua. En vaig fer molts a escarada (a preu tancat), era un feina una mica feixuga, et dic que el vespre dormies blan, qualque dia et desllomaves, però em pagaven a set pessetes el metre d’albelló i jo anava llépol. Jo tot sol, un dia vaig guanyar cent pessetes. Aquí on l’aigua s’embassava, que feia moll, feia una síquia de tres pams d’ampla per sis de fonda, llavors posàvem una pedra a cada costat d’albelló i una altra damunt per a tapar.
Què és o era el “davantal del boc”?
Un davantal de roba o de lona que posàvem al boc perquè no deixàs prenyades les ovelles. Ho duia una mesada o lo que fos. Quan volíem que prengués les ovelles, li tornàvem llevar…
La terra no estava tan fraccionada com ara…
Ca! Ni de molt! No estava tan establit (parcel·lat) un temps les possesions eren molt grans, remisses! De Calicant o del “Telégrafo” (certes muntanyes) veies poques cases, i ara esta farcit de xaletets dels collons!…
Vàreu ésser caçador?
De paleta i llum. Agafàvem un llum de bicicleta amb una bateria. Cagondell! Un vespre vàrem anar a caçar tords per dins l’alzinar d’una taruta (elevació més baixa que un turó) amb en Joan “de Son Barba”. Justsuaixí em diu “ara estic com embullat, ara m’he perdut”, li dic “que seràs betzol?” “Vine, mira allà baix, veus les cases de Can Rafeló que encara tenen el llum encès?” “Ah, sí, sí,”… quan llauràvem sempre hi havia sordalls (cert aucell) per dins els solcs. Jo, d’al.lot parava tres o quatre garbellets (paranys per als aucells) dins els solcs, no en tenia pus, no en podia comprar, llavors als garbellets les venien a preu de canari jove (molt cars)…en aquell temps veníen esbarts de vint o trenta corbs com si res. Quan compareixien aquells niguls de corbs, la lloca pegava escainada i els pollets s’amagaven tot d’una…
Una balança molt emprada era la romana, empràveu la romana, vós?
Teníem la romana prima per a pesar gallines, conills, pesàvem a terces, a unces, i teníem la romana grossa que pesàvem a arroves i quintars…
M’han dit un caramull de vegades que abans no menjaven tanta sobrassada com avui en dia.
Ni de molt! llavors no hi havia caliu (doblers). A moltes cases la feien molt coenta a la sobrassada ben a posta perquè no en menjassin tanta, és ben ver això que et cont! Hi havia cases que feien colló de coenta, ni els moixos en volien!…
Què era un “oró”?
Féiem com una caixa amb unes barres llargues, tota voltada de “rejilla” prima i a dedins hi posàvem gra. N’hi cabien catorze o quinze “corteres” (quarteres). L’uró (sic) a baix tenia un portellonet, l’obries i sortia el gra que volies…
Què era un “pallol”?
Era un jaç de palla… a l’era, quan estava ben net, posàvem l’arestada (residus i pols de palla) de blat a un caramull ben pitjada…
Recordau qualque cosa de la guerra civil?
Estàvem a l’hort d’en Panxa i anàrem amb mumpare a aixecar figues per a donar als porcs. Amb això varen pegar dues bombes per devora Tenja, es veu que els barcos tiraven cap a Sant Llorenç. Vatua el nan, allò va arriar una bleda que valga’m déu! Vàrem quedar amb els cabells drets. Mon pare va dir “au, anem, anem, avui que no en mengin, de figues”, i li donàrem a les cametes per a no ser-hi de més… de per Son Carrió fugien a les totes. Vaig veure que a un casetó n’hi havia prop de quaranta d’agombolats…
