“En Franco és victoriós, i sa victòria ha guanyada, sabeu a qui l’ha dada? A capellans i senyors”

“En Franco és victoriós / i sa victòria ha guanyada, / sabeu a qui l’ha dada? / A capellans i senyors / i a n’es pobres conradors / que les fa entregar s’anyada / o a Can Mir, o penjau-vos”. Amb aquesta cançó començava Antoni Tugores la seva ponència dins el cicle “Obrir per tancar” titulada “La resistencia passiva a Manacor. El recurs dels derrotats”. Certament, la lírica popular n’és una bona mostra, de resistència passiva, i per això va triar Tugores aquest inici.

Tugores va fer un enfilall de successos i actituds que demostren que, bé durant la guerra, bé just després, el poble de Manacor no combregava tant com podria parèixer amb les maneres de fer dels colpistes feixistes. L’historiador manacorí, que també és coordinador d’aquest cicle va explicar una primera història de resistència: “Una cinquantena d’homes encapçalats pel regidor Andreu Estelrich declaren fidelitat a la república i planten cara als revoltats. Entre aquests homes hi havia Mateu Soler, Joan Mesquida, Cristòfol Limones, Miquel Galmés… i 46 carabiners repartits entre l’Ajuntament i el quarter de carabiners del carrer de n’Olesa”. Entre d’altres actuacions, aquest grup defensor de l’estat de dret “va hissar la bandera republicana a l’Ajuntament i va parapetar portes i finestres de la casa consistorial”. I continua, “després de l’arribada d’una companyia de soldats amb canons i metralletes davant la Sala i el quarter de caraginers, aquesta cinquantena d’homes es rendeixen”. La seva causa no va estar enllestida fins el desembre del 1940. Tugores s’estranya que “ni un d’aquells homes va ser sentenciat a mort. Les penes anaren de la cadena perpètua a Andreu Estelrich als sis anys dels menys implicats”. “Ningú va ser executat malgrat les recomanacions del capità Jaume que fan venir calfreds”, afegí.

També recordà Tugores, el turment i martiri patit per la família Sales Retxa. Mataren el pare, la mare i una filla. “I segons el registre civil, també el fill, Joan Sales, de 17 anys”, aclarí Tugores. “Però ni del registre civil ens podem fiar”. Joan Sales s’havia amagat a casa de Bàrbara Salom, Culera, una dona que tenia fama de bruixa i que donà aixopluc al jovenet de cals Sales. Els feixistes en sospitaven i la visitaren en diverses ocasions. “Ella no negava que hi fos i els deia que hi era, però convertit en un moix, que, quan el cridava, compareixia. Els feixistes es feien por i es tiraven enrere en la recerca”. Joan Sales estigué així cinc anys amagat. “Quan ja no hi havia tanta matera”, digué Tugores, “sortí de l’amagatall, va ser acusat de deserció i tancat a la presó per no haver-se presentat al servei militar. Anys més tard, tornà a Manacor, on es casà i tengué dos fills. Després se separà i trobà de nou l’amor al Vendrell, on tengué tres fills més i on morí l’any 2003”. Tugores recordà que “la identificació de Francesca Llull Font i Francesca Sales Llull no hauria estat possible sense la valentia de Bàrbara Culera”.

La resistència al pagament de les aportacions a la causa feixista, l’ovació al tenor Francesc Cano en plena postguerra, l’amagatall del batle Amer a ca na Ferrana o el consell de guerra a la seva viuda foren altres resistències que relatà Tugores dilluns.

Històries, totes, que demostren el sentiment de revolta sorda que covava dins el Manacor dels anys quaranta. Històries que Antoni Tugores ha recuperat en una tasca ingent i impagable.