“En l’àmbit de la investigació no hi ha una conciliació real”

Maria Oliver, llicenciada en bilogia per la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer el doctorat en genètica de reproducció humana, i ha cursat també un postdoctorat al Canadà. Regenta l’empresa Genosalut, i està pendent de començar com a docent a la UAB.

La carrera de biologia acull de sempre més dones?
Més que a la carrera de biologia, jo diria que són les carreres de ciències de la salut en general, com ara infermeria, medicina, fisioteràpia… Certament hi ha un biaix, possiblement provocat perquè aquestes carreres representen una necessitat de cura envers els altres, una condició relacionada amb el fet de ser dona… és una qüestió ancestral. Qui ha cuidat padrins, malalts, infants, de sempre, ha estat la dona. És una herència del passat.

També són biòlogues les que més ressò obtenen?
Les que comencen a fer-se un nom dins un món d’homes són biòlogues, com ara Margarita Salas. A les carreres més tecnològiques, en canvi, hi continua el dèficit de dones.

És cert que les dones acaben la seva ascensió professional abans? O que cerquen sortides més “senzilles” com ara la docència, sense arribar a l’especialització o a la investigació?
L’anàlisi ha de ser més profunda. En realitat, quantes places s’ofereixen d’investigació? Quin teixit social pot suportar aquesta feina d’investigació i aprofitar-la? Hi ha molt poca gent que s’hi pugui dedicar. Jo quan vaig estudiar el doctorat no ho feia pensant en una carrera futura, sinó en un allargament dels meus estudis. De tota la gent que va fer doctorat amb mi crec que no queda ningú que encara faci investigació. O bé estan a empreses privades, o amb places de docència a la universitat i ja està. La investigació els anys setanta o vuitanta era una meta assolible. Avui estan arrabassant la investigació de les universitats.

Els homes, tanmateix, hi prosperen més dins el món de la investigació, per minvat que sigui?
Ara mateix , malgrat que hi ha difereències a l’hora d’enfocar-ho, té més èxit l’aproximació masculina que la femenina.

Què vols dir amb aproximació?
La forma d’encarar el projecte d’investigació. Reps doblers per poder fer aquella investigació, la competició és ferotge. S’acaben concedint subvencions a un 13 per cent dels projectes o propostes presentades. S’intenta que sigui tot molt clar o asèptic, amb recompte de publicacions a revistes internacionals… la pressió per publicar és enorme. El que perceps quan compares amb companys i companyes és la velocitat a què un company pot acabar escrivint articles com a xurros… Les dones solem ser més reticents a l’hora de publicar, perquè volem posar més cura a les coses que feim, les volem perfeccionar, acabar millor. En canvi, es valora més la productivitat que tens que no la manera que tens de fer les coses.

I la conciliació familiar també hi deu tenir a veure.
Dins el món de la dona hi ha la qüestió de la maternitat que dins el món de la investigació no s’ha aconseguit una conciliació real. Els anys dedicats a la maternitat, inevitablement, baixes la productivitat. Ja hi ha convocatòries que deixen restar aquests anys. Però mira, si has estat pare, resulta que també.

On li costa més de prosperar a una dona científica? En l’àmbit privat o en el públic?
L’àmbit privat l’he tocat perquè hi va haver un moment que per continuar investigant dins el món de la ciència havia de crear una empresa privada. És la meva empresa, per tant, beníssim. Pel que acabes veient dins les empreses privades, a la majoria, al capdavant hi ha un home… Ara bé, els grans grups d’investigació estan liderats per dones, i el mèrit se’ls atorga a elles.

Es podria dir que les dones tenen un esperit més col·laboratiu, menys individualista, a l’hora d’investigar?
La meva experiència no és aquesta, amb homes i dones, entenc la ciència des d’un punt de vista de col·laboració, existeixen grans científics on aquest punt de competitivitat que ens fan tenir possiblement provoca que entenguin un aspecte més individual i que pensen “no necessit que m’ajudis ni ajudar-te”. Però tant homes com dones i les persones que he tengut com a model no ho entenien d’aquesta manera, sinó d’una forma totalment col·laborativa, sense col·laboració quedes estancat.

Vols afegir qualque cosa més?
Crec que és molt important que si encoratjam nines, i també nins, a convertir-se en científics, pensem quin teixit els oferim perquè allò que poden oferir sigui rebut i aprofitat per la societat. Com més especialitzat ets més dificultats tens per trobar una feina. Ningú se n’ha d’haver d’anar… Jo vaig tornar i de vegades em deman a veure si hagués estat un home si m’hauria important estar devora la meva família.