skip to Main Content

En memòria de Sion Febrer

Antoni Sureda i Petra Fons

En el moment d’escriure aquestes paraules em sent trist, no em trob bé. No deix de sentir enrampades per tot el cos, pareix com si els músculs se m’haguessin arrufat. I he notat com els ulls m’espirejaven, a punt de plorar i he estret els llavis, he aclarit amb saliva la gargamella per no rompre en plors, però no ho he pogut aconseguir.
Sent punyides sols de pensar no tornar-te a veure, amic meu. No s’aturen de venir a la memòria, fins i tot ara quan han passat tant de temps aquelles velles il·lusions. Aquells records agradables de tant d’anys de la nostra llunyana joventut, una amistat que hem sabut mantenir al llarg de tota la vida.
La mort forma part de la vida, però quan aquesta ens crida ens costa acceptar-la, però pots estar ben segur que per aquí sí que hi passarem tots.
Sion, has lluitat dur en el transcurs de la vida, per la teva família, pels teus fills que tant adoraves i per tu. No has tingut un camí de roses, més aviat hi ha hagut moltes espines que s’han clavat fins al més endins de l’ànima. Sempre m’ha impressionat la teva valentia i serenitat per afrontar les dures pedres que has trobat en el camí de la vida.
Amb el cos fet trossos i el cap confús veiem el qui t’estimàvem com esperaves el desenllaç amb una tranquil·litat i lucidesa immensurable quan, tan a prop de la mort, semblava que s’havia de presentar d’un moment a l’altre.
Sion, deixes una gran família, la teva esposa Maria Rosa, els teus fills Miquel i Maria, la teva mare, els teus germans i molt d’amics. Amics que pots estar segur que mai t’oblidaran.
Adeu Sion, adeu amic nostre.

Back To Top
Search