En quins àmbits tens centrada ara mateix la teva tasca investigadora?
Estic dins un grup de recerca molt ampli, de més de quaranta persones dins del grup de Recerca de les plantes en condicions mediterrànies. També som membre de l’INAGEA, l’Institut d’investigacions agroambientals i de l’economia de l’aigua, centrat en la millora dels cultius per fer front al repte de la manca d’aigua pel canvi climàtic. Igualment, som professor visitant de la Universidad Industrial de Santander, a Colòmbia, on particip en projectes de millora de cultius tropicals com el cafè i el cacao.
Per tant, feis feina enfocada als problemes de la gent i del planeta…
Sí, part important de la recerca que fem té una aplicació pràctica immediata i prova d’això són els contractes que tenim signats amb empreses del sector i administracions públiques. Però tampoc no s’ha de banalitzar la ciència bàsica, que encara que no tengui una aplicació immediata és essencial per assegurar les aplicacions futures. Les troballes d’Einstein eren bàsiques, no aplicades.
Sobre quines plantes feis feina?
A nivell agrícola, la major part de la feina del grup se centra en varietats de vinya i de tomàtigues, a partir de la caracterització de varietats locals, la millora de resistència als estressos i el seu sanejament , i en aspectes organolèptics com ara microvinificacions per assajar les potencialitats d’algunes varietats minoritàries de cara a un producte diferenciat en el mercat. En el camp de la ciència més bàsica, una part del grup es dedica a la recerca dins de la biosfera de versions ideals d’una proteïna clau, anomenada Rubisco, encarregada de fixar el CO2 atmosfèric i de servir de base al creixement i producció dels organismes fotosintètics. Per exemple, el manacorí Sebastià Capó dedica part de la seva tesi a la recerca de versions perfectes de Rubisco a algues, en les quals tenim moltes esperances perquè els models ens indiquen que la inclusió de la Rubisco d’algues a cultius podria disparar la productivitat agrícola de forma molt significativa. Un altre fet curiós és que estudiam els efectes del canvi climàtic a les plantes de l’Antàrtida.
Hi ha canvi climàtic, idò.
Sí, així ho diu el consens científic. No és un consens unànime, però el 95% dels científics experts en la matèria coincideixen en culpabilitzar l’home dels canvis soferts en el clima en el darrer segle, i dels que es preveuen en un futur. Sempre trobaràs revisionistes de teories. Darwin era un revisionista i va ser molt criticat perquè xocava amb les creences principals. En el cas del canvi climàtic, conec alguns experts que afirmen que el causant no és l’home, sinó que es tracta de cicles naturals relacionats amb processos a major escala. En tot cas, se li ha de donar la importància justa. Si un analitza l’evolució del clima de la terra, veurà que la concentració actual de CO2 que tant ens preocupa és de les més baixes en la història geològica de la terra, de més de 4.000 milions d’anys.
Com afecta la nostra agricultura, aquest canvi climàtic?
Si fos únicament pel CO2, el canvi seria bo per les plantes i ecosistemes, ja que a major CO2 més capacitat de producció dels cultius, i per tant, més menjar per a la cadena tròfica. No obstant, el canvi climàtic inclou canvis en altres variables, que en funció de l’indret geogràfic poden ser negatius, com s’espera que ho siguin a la Mediterrània, on ja estam limitats per la manca d’aigua i l’excés de temperatura. L’agricultura s’haurà d’adaptar a aquests canvis, modificant l’època de sembra o virant cap a altres cultius o varietats més resistents, o desapareixerà a algunes zones. A d’altres, els canvis prevists poden ser fins i tot positius, com per exemple a Rússia, el que condiciona segurament la postura dels diferents governs a l’hora de posar en marxa polítiques de reducció o mitigació de les causes del canvi climàtic.
Quines tasques feis en el cultiu de la vinya?
Cal remarcar que el sector vitivinícola és molt conservador quant a la genètica de les plantes, i per això no es poden utilitzar segons quines eines de laboratori. Cercam aprofundir en el maneig i la millora tant de la vinya com del vi, i es recuperen varietats locals que s’havien perdut. Com a exemple, gràcies a la feina del grup de recerca es va aconseguir la recuperació i el sanejament de la Malvasia de Banyalbufar, que va estar a punt de perdre’s per una greu infecció vírica que feia inviable la rendibilitat econòmica del seu cultiu.
Amb la tomàtiga és diferent.
Sí, perquè pots fer creuaments de tomàtiga. Per exemple una de ramellet amb una d’ensalada, que donarà un híbrid. Tot plegat et permet aprofundir en el procés de millora. Feim feina conjuntament amb un consorci europeu de centres de recerca i empreses, entre elles Agroilla, en un projecte pioner a partir de més de 300 varietats de tomàtiga diferents. Primer de tot, les caracteritzam per donar-los rellevància i mantenir la diversitat genètica, i posteriorment seleccionam les més prometedores a nivell productiu, tot valorant-ne les propietats organolèptiques i de resistència als estressos. Al final farem noves combinacions genètiques, més productives, amb major qualitat organolèptica, més resistents al canvi climàtic, i que ofereixen més resistència a plagues com la Tuta o la mosca blanca. Es tracta en definitiva d’aplicar la tecnologia en benefici de l’agricultura. I la tecnificació no entra en contradicció amb el manteniment de les varietats locals, al contrari, pot ser una bona eina per complementar-les.
Què passa amb la Xylella? És real l’alerta? O som alarmistes?
Si feim un repàs recent recordarem fàcilment alarmes alimentàries semblants: el virus de l’ebola, la llengua blava, les vaques boges, la crisi dels “pepinos”… aquest seria un cas més, sense negar que pugui tenir la seva importància. De malalties de plantes sempre n’hi ha hagut, forma part del procés de selecció natural; el que passa és que la globalització facilita enormement el contacte entre el patogen i la planta. Més enllà d’actuacions immediates, hi ha hagut una manca de planificació històrica per fer-hi front. Primer, per evitar la seva entrada. A Mallorca no hi ha gairebé producció de planters, per tant, les plantes que sembram han estat produïdes a fora i la bactèria se’ns ha colat per un port. Que això passi al continent encara es pot entendre, però a una illa hauria de ser més fàcil controlar-lo mitjançant un procediment d’inspecció fitosanitari. La gravetat d’aquest cas específic és que la bactèria afecta moltes plantes, no només cultius, sinó també del medi natural, el que fa impossible la seva eradicació. Per exemple, la Xylella pot infectar els olivars i ullastrars, pensem en la repercussió paisatgística si s’afectassin els olivar de la Serra. S’haurà d’aprendre a conviure amb la Xylella, investigant, per exemple, noves varietats que siguin més resistents. En aquest sentit, les previsions no poden ser molt positives, som la comunitat autònoma que menys recursos destina a la investigació. Això se nota molt. Aquí tota la investigació en aquest tema és feta per un parell de companys, herois que hi deixen la pell i el seu temps lliure. Cal més personal, i un pla de gestió i seguiment. S’hauria de veure quina seria la reacció de les administracions públiques a altres indrets front a una situació similar. Ara bé, tampoc es pot donar tota la culpa a la Conselleria, quan hi ha camps d’ametlers descuidats. Un ametllerar ben arreglat i jove no es veuria tan compromès.
Aquestes noves varietats… són transgèniques?
En aquest cas no té res a veure amb els transgènics perquè les noves varietats s`obtindrien per creuaments tradicionals, és una hibridació sexual. A un altre projecte diferent d’aquest hem potenciat mitjançant transgènics els antocians a una tomàtiga de ramellet. Es tracta d’un component saludable per al sistema cardiovascular i que s’ha demostrat anticancerígen. En qualsevol cas es tractarà una varietat de tomàtiga que no podrem comercialitzar a Europa per les restriccions al cultiu de transgènics.
Per què els transgènics tenen tan mala premsa, idò?
Brussel·les és qui dicta les normatives d’agricultura. I qui ho dicta al final són els estats més potents del centre d’Europa, és a dir, les grans companyies alemanyes, al cap i a la fi. Aquestes companyies, en el cas europeu, es basen en mètodes tradicionals i fan pressió política perquè Brussel·les, en aquesta guerra econòmica entre Europa i els Estats Units, prohibeixi els transgènics.
Però els transgènics, per sé, no són dolents?
Com en el cas del canvi climàtic, hi ha consens científic que els transgènics són uns cultius innocus i que poden tenir beneficis ambientals i ecològics i sobre la salut humana millor que els cultius tradicionals. En aquest sentit concret, res que vengui d’entitats ecologistes és creïble, i t’ho diu un ecologista convençut. M’he donat de baixa d’entitats ecologistes perquè les seves tesis són insostenibles. En aquest tema, es basen en consideracions contràries al consens científic, i això em genera una contradicció a nivell professional. A nivell de la societat en general, s’ha instal·lat la creença que tota la tecnologia i innovació quan l’aplicam a l’alimentació és mal considerada. Així ho saben els professionals de la propaganda, que promocionen pizzes de tota la vida fetes per les padrines. La meva padrina no en va fer, ni menjar cap, de pizza. És com aquell llistat en fotocòpia que circulava en els meus temps d’estudiant sobre les famoses E que surten a les etiquetes. La química l’hem utilitzada tota la vida d’ençà que l’home va escapar dels perills de la Natura, com quan els egipcis van començar a posar sal als aliments per conservar-los més temps. S’ha instal·lat una quimiofòbia molt perillosa a la societat, i moviments que la recolzen són tan perillosos com els antivacunes. Jo passaria pena d’aliments que es promouen sense conservants, no del contrari. Es promouen pràctiques pseudocientífiques com la biodinàmica, basades en la mística i en dogmes de fe que no tenen res a veure amb la ciència. Demanen que tenguem l’alimentació i l’agricultura dels nostres padrins quan per sort estam a anys llum. La gent ara no es mor per l’alimentació, i abans sí. I quan es moren es dóna el cas que és precisament quan es pretén allunyar-se de la tecnificació. Malgrat la gent es preocupa dels seus hàbits alimentaris, hi ha una manca de coneixement general de com s’obtenen els aliments. Recordem que la crisi dels pepinos, que va causar la mort de més de 50 persones, va tenir el seu origen segons sembla en una explotació d’agricultura ecològica. En 30 anys de cultiu de transgènics no s’ha reportat ni un sol cas d’intoxicació a nivell mundial.
Hi ha qui diu que la ciència és la nova religió…
La ciència no és ningú, és el mètode científic, que es basa en evidències demostrables, que es contraposen a la fe i a el dogma, pilars bàsics de tota religió. Per tant, la ciència mai pot ser religió, perquè és el seu antítesi. Sense ser perfecta, permet la millora i s’autoregula. Les religions no s’autoregulen, es reafirmen en la immutabilitat. En canvi, la ciència es posa en dubte contínuament.
