Raquel Valera exerceix com a psicòloga en un hospital de l’àmbit privat des de l’any 2014. Parlam amb ella sobre la tipologia de pacients que tracta i sobre l’augment del diagnòstic de trastorns mentals entre els joves.
Quin perfil de pacients tractau amb més freqüència? Quins són els trastorns més comuns?
Des de l’inici de la meva carrera professional, faig feina en un hospital privat, fet que m’ha donat l’oportunitat de veure pacients amb diversos diagnòstics. El més freqüent és veure trastorns d’ansietat i depressió. També trastorns de personalitat, addiccions i trastorns derivats d’altres condicions mèdiques. Pel fet de col·laborar amb altres especialitats, reb pacients de neurologia, neurofisiologia, de la unitat del dolor, etc.
S’ha vist un augment de trastorns de salut mental en persones joves des de la pandèmia? Per què creieu s’ha desencadenat aquest repunt?
L’adolescència, per si mateixa, és un període complicat. Durant el confinament, molts joves passaven moltes hores davant de les pantalles, van deixar de fer esport, no hi havia rutines de son i alimentació… Tot això és clau a nivell preventiu. A més, la manca de contacte amb els seus iguals en aquesta etapa tan sensible del desenvolupament ha tengut repercussions. Un altre aspecte a tenir en compte és que molts van haver de deixar de banda els seus objectius i metes, i enmig d’una situació d’incertesa, va sorgir una manca d’il·lusió pel futur. D’altra banda, molts van haver de fer front a pèrdues de persones molt properes sense gairebé poder dir-los “adeu”.
A la vostra consulta es combina la teràpia psicològica amb la psiquiàtrica. Quins avantatges ofereix aquest servei? Quina importància té la medicació per tractar els problemes de salut mental?
S’ha demostrat científicament que la teràpia combinada (medicació i teràpia psicològica) és la que dona millors resultats. La medicació té com a objectiu regular la química del nostre cervell per després poder treballar millor a nivell psicològic, assolir els objectius establerts i adquirir les habilitats i eines adients segons el cas, de manera que, un cop s’ha deixat la medicació, el pacient pugui mantenir-se estable per si mateix.
El DSM-5, manual de referència de trastorns de salut mental, ha passat de reconèixer 106 a 216 tipus de trastorn. Quina valoració vos mereix aquest fet? S’estan clinicalitzant les conductes? On és el límit entre la normalitat i el trastorn?
Pel que fa a l’ampliació del nombre de trastorns al DSM-5, la meva opinió és positiva i això significa que tenim més coneixements sobre la salut mental. Fer un bon diagnòstic és la base per a realitzar una teràpia centrada en les necessitats de la persona. Pel que fa al límit entre la normalitat i el trastorn, cal dir que en psicologia es parteix de la premissa de tractar només les conductes que limiten la vida de la persona, és a dir, si algú té fòbia als lleons i la probabilitat de trobar un lleó a Mallorca és pràcticament nul·la, no s’intervindria. No obstant això, si té por de volar, s’ha de tractar, ja que aquesta fòbia està limitant la vida del pacient. Un altre exemple: algú pot ser tímid, però si això no l’impedeix assistir a classe, treballar i tenir algunes amistats, no és un problema; però si aquesta timidesa comporta un aïllament social o laboral, s’ha de tractar.
Quines mesures adoptaríeu per a millorar la salut mental de la població general?
Sobretot, cal realitzar molta prevenció ja des d’edats molt primerenques. Cal proporcionar molta educació emocional, resolució de problemes i estratègies d’afrontament. I, per descomptat, es necessiten molts més recursos que estiguin a l’abast de tothom a través de la sanitat pública, cosa que implica augmentar el nombre de psicòlegs tant en centres de salut com en hospitals.
