Dissabte 18 arriba a l’Auditori de Manacor ‘Buho’, una obra de la companyia Titzina. Explica la història de com Pablo, un antropòleg forense, ha perdut la memòria per mor d’un ictus i com és el viatge que fa per recuperar-la. Diego Lorca (Cerdanyola del Vallès, 1975), coautor i un dels actors, dona més detalls.
Damunt l’escenari sou dos actors explicant una història intensa…
El públic veurà un home amb amnèsia que desconeix què l’hi ha passat i es veu obligat a emprendre un viatge per retrobar la seva memòria, els seus records i la seva identitat. Veiem el seu dia a un lloc on fa la teràpia i és l’excusa per fer un viatge més metafòric, més emocional cap a llocs d’ell mateix per tornar a compondre qui és i qui era. Amb aquesta recerca arriba a un punt màxim de profunditat que va més enllà de la memòria i el Pablo arribarà a connectar amb la memòria ancestral. Reconeixerà una memòria que va més enllà de l’existència seva i que va cap als seus ancestres. És la memòria que ens unifica a tots. Hi ha una identitat col·lectiva pròpia de l’espècie evolutiva. Fem una connexió profunda amb els avantpassats que varen deixar les primeres mostres damunt les parets d’una cova. L’obra va agafant profunditat a nivell i visual. La vàrem estrenar fa quatre mesos i el retorn de la gent és que es queda amb una proposta que et provoca la necessitat d’anar a buscar qui ets i la teva connexió emocional amb el passat i els records.
Com és la posada en escena?
El Paco i jo venim d’una escola internacional de París i sempre hem estat interessats pel teatre que va més enllà de la paraula i és capaç de comunicar amb el moviment i la imatge. A l’obra hi ha moments que tenen una dimensió escènica que va més enllà de la poètica. Vàrem fer recerca durant dos anys per poder trobar la dramatúrgia. Vàrem conviure amb gent que passa temps al subsol de Barcelona i Madrid i vàrem acompanyar els Mossos d’Esquadra. També vàrem pernoctar a unes coves del Cantàbric. Ens vàrem documentar i conviure amb antropòlegs forenses i a l’institut Guttmann de Badalona. Vaig escriure el text basant-me en això i amb el Paco vàrem treballar la posada en escena. Intentem transposar una part d’aquest dia a dia amb una forma d’emoció i amb un teatre que transcendeix. Farà emocionar-se al públic durant l’obra i reflexionar els dies després. El teatre no té sentit si surts i al cap de cinc minuts no queda res.
Com és el procés de l’antropòleg forense per recuperar la memòria?
Fa un viatge amb un sentit positiu. Recupera moltes coses que tenia a la memòria i torna a veure i valorar aquells moments amb una distància.
Per què Buho?
Hi ha un misteri dins l’obra, però al final és un animal que acompanya el Pablo i va més enllà de la mateixa realitat. És una part de l’obra que desvetlla tota la part interior de protecció i dubtes, el seu món interior i que l’anirà guiant.
Per tant, com definiries l’obra?
És una espeleologia personal per la vida, que podríem ser qualsevol de nosaltres, i que ens provocarà la necessitat de buscar les connexions amb el nostre interior.
Cercar la identitat és innat…
Una cosa clara és que una part fonamental de la pèrdua de la memòria és que si som qui som és perquè tenim una identitat. En perdre-la, perds coses que et fan ser qui som com els moments que has viscut o la manera de pensar. Tot s’esvaeix i queda difuminat i el Pablo és el resum de molts de pacients que busquen el record immediat i quan el cervell no és capaç de fer-ho t’impedeix acarrerar-te a res i els teus fonaments es posen a tremolar.
