skip to Main Content

“Ens travessa perquè xerra de coses molt primàries”

Maria Antònia Salas (Manacor, 1995) interpretarà Què més vivia en aquell lloc, tret de nosaltres? a La Fornal dissabte 17. Una obra que revisa el concepte de recital poètic a través de la producció i vida de les russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També participen Sebastià Gris i Maria Jover.

L’obra combina diferents disciplines: poesia, teatre i música…
El que feim amb aquest espectacle és revisitar el recital poètic a partir de la vida, la producció i l’obra d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. Vàrem fer una feina molt gran de recopilació de textos i l’espectacle està entre un recital poètic i una trobada amb el públic. També hi ha una feina molt important de sonoritat i música.

Com es reinterpreta el recital?
El pes recau en la paraula poètica, però s’eixampla a les visuals, a la música i al tractament de la mateixa paraula. És un espectacle senzill i auster que té a veure amb la idea del recital de compartir poesia. Entra en joc el vincle entre les dues poetes, la seva obra, el pensament i el diàleg amb la música feta a partir de la seva obra i vida.

D’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, què crida l’atenció?
Varen viure a la primera meitat del segle XX a Rússia, però no va ser fins després que se les va reconèixer. Ahkhmatova tenia més presència pública, però cap de les dues participava de la revolució bolxevic. Elles quedaven al marge del moviment i la seva producció i vides, desencaixades. En l’àmbit personal, Marina va viure molts d’anys a l’exili i Anna quedà, digna, a la seva terra per viure un exili dins ca seva. Llavors, en aquest context, la seva obra és molt diferent del que podem llegir d’aquells anys a Rússia. És una obra més íntima i més propera al que podem llegir avui en dia. Varen ser molt pioneres en aquesta ressituació del jo poètic en el jo íntim. Saben qui era una i l’altra, es llegeixen i s’escriuen, però no es varen trobar fins molt al final de les seves vides. El més preciós, és que s’acompanyen des de la distància a través de l’escriptura, el que dona una dimensió poderosa a l’obra.

Els eixos quins són?
Molt de patiment, però estima. Mort, desaparicions, deportacions. També quotidianitat i pàtria. És molt ambivalent. La seva poesia gira al voltant d’aquests temes i l’espectacle les toca, però gira al voltant d’elles. La identificació és directa i ens travessa perquè xerra de coses molt primàries. A la vegada, hi ha un context que ens pot remetre a les guerres, revolució i devastació actuals.

És punyent?
Sí i té molt de pes perquè aquestes dones varen tenir vides devastadores. A més, hi ha una crítica molt forta per part nostra cap a la crítica que les hi feien a elles i a la seva producció. Hi ha una mirada molt contemporània de l’escenificació, que tot i la cosa punyent, és un espectacle pròxim.

Voldries explicar res més?
La idea ens va arribar per un recull de poemes de les autores, preciós, traduït per Monika Zgustova i Maria Mercè Marçal. Aquest recull va ser clau per tot això. També dir que és fantàstic descobrir fins a quin punt es varen comprometre amb les seves pròpies veus. Per exemple, l’obra d’Akhmato estava prohibida a Rússia i feia poesia de memòria.

Back To Top
Search