Per què Cohen? Hi ha molts de cantants, al món…
D’entrada per aquelles casualitats que fan que un dia comencis a escoltar-ne discos i vulguis conèixer les seves reflexions, les seves lletres, els seus pensaments, i comences a marcar llibres, i a subratllar coses… Perquè el llegeixes en moments especials que vius a la vida i això fa que et connectis amb aquest autor, i a partir d’aquí ens apareix ajuntar-nos per fer aquest espectacle, que en el fons és un homenatge que ens fem a nosaltres mateixos, perquè ens agrada moltíssim Cohen, que, a més, és un autor de tardor, de copeta de vi, de llar de foc…
Molts quan han vist que es concedia el Nobel a Dylan han pensat en Cohen, per aquesta mateixa condició de cantant-poeta, de persona capaç de condicionar i influir tantes generacions…
Sí, la nominació de Dylan fa que tots haguem pensat que Leonard Cohen el pogués succeir. Dylan ha estat el reflex d’una societat molt concreta, amb una visió poètica de la societat americana. I Cohen també, per la repercussió de les seves lletres, pel que ens diu, és un perfil perfecte també per rebre aquest premi, perquè ens parla de la vida, d’artistes, de poetes, de cantants…
I vosaltres feis un espectacle cantant sense ser cantants exactament…
Podem dir que som cantants de dutxa. Hem cantat en alguns espectacles, alguns tenen més formació que d’altres, però sobretot diem que diem, ens agrada dir i ens agrada cantar, però sí, l’espectacle neix de cantar Cohen a la dutxa o de dir-lo o llegir-lo davant la llar de foc…
Insisteixes en la llar de foc, en aquest ambient tardoral… Ho veurem tot això sobre l’escenari?
A nosaltres si que ens agrada tenir la cerveseta al costat del micro, ens agrada tenir la sensació que la gent pot estar prou relaxada, perquè és un espectacle poètic cantat. Ens agrada que la gent se senti còmoda. Acaben veient un Cohen en proximitat. La gran floreta que ens fa el públic és quan ens diuen que “em fa ganes d’arribar a casa i posar-me un disc d’en Cohen o llegir-ne alguna cosa.
El cantau en anglès i el recitau en català. La part catalana són les cançons traduïdes o hi ha alguna cosa més?
Recitem poemes d’un poemari de Leonard Cohen traduït per Jaume Pons Alorda, que ens va facilitar Víctor Sunyol. I després tenim pensaments i reflexions que extraiem de Conversaciones con un superviviente, d’Alberto Manzano. En dues ocasions sí que donam recitada també la traducció de dues cançons, “Chelsea Hotel” i “Suzanne”.
Hi ha un fil conductor? O feis cançons esparses, una darrere l’altra?
Tenim una estructura, sí que ens agrada que hi hagi una estructura una mica ambigua, però tot és més sensorial, intentem introduir la gent en una atmosfera coheniana. A bordem el seu component polític, i deixam de banda, per inabastable, el religiós, però sobretot ens n’interessen les relacions emocionals amb les dones i certes reflexions sobre la vida.