Primer van ser els Amics de Sant Antoni, que amb una nova colla de dimonis, van sembrar el debat sobre com poder fer arribar a tothom la festa –i, tot sigui dit, posant sobre la taula certes qüestions ètiques que s’havien d’abordar. I a partir de l’any passat van ser els goigs alternatius, fets a la plaça de Sant Jaume, que van posar de manifest la voluntat de viure al màxim la festa superant les lògiques restriccions que imposa un edifici com l’església. Enguany a la plaça hi havia dos o tres centenars de persones que, guiats per un grup de músics, van cantar els goigs a ple pulmó. Manacor sonava, orgullós, trencant barreres i fronteres marcades per l’oficialitat de la festa.
Però la consolidació de l’acte el marquen esdeveniments com la sorpresa del vespre: L’aparició de les dimònies de Sant Antoni, que van fer el seu primer ball davant els crit d’eufòria de la gent. Elles asseguren que “és obrir un poc les mires, és encetar el debat, és combatre les espires que’ns cremen del patriarcat. Quant el masclisme s’entesta a no moure’s de la trona, noltros pensam, dins la festa, quin paper hi fa la dona? És just objecte de gloses amb un contingut sexual? pot ser sigui natural empoderar-se i fer coses”. I no va semblar en cap moment que la tradició –la immutable tradició, la immobilista tradició– s’oposés a aquell ball de dimònies. Ans al contrari, la gent cantava com mai.
Amb actes com el d’ahir sembla ser, doncs, que serà la gent desemparada que no pot entrar a les Completes, la gent que vol democratitzar la festa o que sent les ungles del patriarcat sobre el 16 de gener la que eixampla les bases de la festa i fa arribar Sant Antoni a cada racó de Manacor.
