skip to Main Content

“És pur goig de viure amb la guitarra”

Sebastià Gris (Manacor, 1994) publica ‘Llorer, clau i canyella’ aquest divendres, el seu primer disc en solitari. Només ell i el seu instrument. Ha estudiat al Liceu i en aquests moments està de gira amb Magalí Sare i dona classes al Taller de Músics del Raval

Divendres surt el teu primer disc en solitari… Feia temps que hi pensaves?
D’ençà que vaig fer la primera classe de guitarra ho tenia entre cella i cella. Com un home orquestra sense pretensions. Que l’instrument pugui sonar com sona i com m’agrada. És guitarra pelada. El disc en si és l’essència, és l’os de què m’ha format a mi com a guitarrista i a mi mateix. Un fetitxe musical. Ha estat més difícil que fer feina amb altres persones, no tens una opinió externa.

Té set cançons, quina és la més especial?
‘Besalú’. Crec que és la primera que vaig arranjar i li tenc més afecte. Dir que quan componc, ho faig des d’un punt molt innocent i la curiositat musical pura i absoluta. La música és refugi que m’ajuda a desconnectar. No és, però, un canal pel qual explicar el que m’ha passat. Aquest disc no té lletra, és pur goig de viure amb la guitarra.

Què fa el disc tan especial?
La cruesa de no tenir cap element palpable. És guitarra pura i dura. L’he autoeditat jo i, fer-ho tot, ha estat increïble. Ho he fet sense voler demostrar res a ningú. A partir d’ara crec que tot serà més fàcil.

Per què vares decidir emprendre aquesta aventura?
M’agrada molt el meu instrument. Em dona moltes alegries i mals de caps. És amb el que més desconnect. Agafar la guitarra al final del dia, cura. Estic bé, però no vol dir que en el meu món interior es puguin crear mals hàbits i fantasmes que s’han de curar.

La guitarra té el protagonisme, quina és la seva història?
Quan vaig fer 18 anys estava saturat de l’ambient de poble que no m’havia fet bé. I em va dur a pensar que necessitava refrescar-me, anar a qualque lloc que ningú em conegués. I me’n vaig anar a Anglaterra a fer de cambrer. Els meus pares em varen comprar la guitarra acústica que em va acompanyar des de llavors. Allà, vàrem tocar pels carrers, es va banyar, es va rompre i es va arreglar. Ara, he fet concerts amb ella i me l’he feta molt meva. És un homenatge que permetrà que la jubili. És meravellosa, però té tares que gravant el disc s’han vist totes. Hi ha més guitarrista que guitarra.

Per què “Llorer, clau i canyella”?
Al meu pare, qui cuinava a ca meva, li agrada molt la cuina marroquina i les espícies, i per això sempre hi ha hagut olors i experiments. Llorer, clau i canyella sona molt bé i són tres espècies que, juntes, em representa. M’agraden amb l’arròs blanc, una recepta que també et permet posar l’aigua al foc i retirar-te a filar i filar.

Imagín que ja hi ha persones que han pogut escoltar el disc…
El feedback ha estat molt bo. Quan escolten el disc, diuen que em senten a mi. És molt sincer. És com menjar un arròs blanc bo: no podem dir més del que ens dona el plat i funciona molt bé. Com menys coses hi poses, menys possibilitats que sigui un desastre.

Qualque cosa més a afegir?
Esper que la rebuda sigui bona. Si arribes a un disc de guitarra tota sola és perquè t’agrada. Si hi ha curiositat com a motor, la recompensa sol ser alegre. Si més no, l’escoltes amb bon esperit.

Back To Top
Search