XII Jornades d’Estudis Locals
Pau Tomàs va presentar aquesta comunicació a les XII Jornades d’Història Local. El 24 de maig de 1938, el capità Jaume, primer batle de l’època de la guerra civil, després de la revolta dels nacionals contra el govern legítim, es veia en el cas d’haver de declarar sobre un cas: el català Emii Torres Muixí es trobava en el moment del desembarcament del capità Bayo. El capità Jaume declarà que el va fer detenir i interrogar perquè el va trobar sospitós per coses d’abans del desembarc.
Emili Torres havia vengut a Mallorca a estiuejar amb la seva dona, una filla i 3 nebodes. El capità Jaume el tancà dins la presó municipal de Manacor, sembla que 14 dies després el comte Rossi aconsegueix que l’alliberi, perquè la dona i la filla estaven a una casa que havia visitat, estaven a casa de Maria Elena Fons. La seva dona, Josefina Boronat, li suplicà per la vida del seu marit.
Però dos anys després, torna el record d’Emili Torres i li obren una causa. L’auditor de guerra Pedro Topete l’havia iniciada per suposades manifestacions de Torres contràries al Moviment. Es recollien a la causa alguns objectes que s’havien requisat a Torres temps enrere: un rellotge d’or de la marca Cyma, un carnet dels Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental de Domingo Breñé i un certificat a nom d’aquest darrer. Emili tenia una trentena d’anys, Bernat Martí Ferrer i Bartomeu Caldentey Llull, falangistes, declaren contra Torres per manifestacions contràries al Moviment, suposadament fetes abans del desembarcament de Bayo. Altres declarants foren Conxa Ferrer Serra, que amb la seva família i l’amiga Maria Elena Fons eren a casa seva a Portocristo el dia del desembarcament. Surten per anar a Manacor, però el foc aeri republicà els va impedir seguir i es refugien a una casa, la d’Emili Torres, i tots fugen cap a la finca d’Es Regalo. No es coneixien de res, però hi són acollits. Apareixen milicians que els tranquil·litzen i els aconsellen que per evitar el perill s’embarquin amb ells i vagin a Cataluna.
Tots els refugiats s’oposen excepte Emili Torres que sembla mostrar-s’hi favorable. Entreguen a Torres un salconduit, doblers i un rellotge d’or. L’únic milicià identificat és Domingo Breñé Sánchez. Els republicans que arriben allà els tracten molt bé, es dediquen a destruir les imatges religioses a les cases i dins la possessió. Fins i tot ofereixen ajuda, però aconsellen que el millor que poden fer és embarcar-se amb ells. Les posteriors acusacions contra Torres se centren en el fet que havia manifestat que les guàrdies que feia Falange eren inútils. No s’espantava quan els avions feien bombardeigs. Una de les seves nebodes l’acusava de dir que no volia veure falangistes ni vestits, que havia fet cancel·lar una missa que la seva dona havia demanat, havia prohibit a les nebodes anar a una missa de campanya; a El Regalo havia fet manifestacions subversives (“tots serem iguals i les jornades de treball no serien de tantes hores…). Emili Torres és empresonat al fort d’Illetes dia 23 de maig de 1938. Per totes aquestes acusacions fou condemnat a 30 anys, el 1940 es commuten per 20 anys, i després d’un any queda en llibertat condicional.
Domingo Breñé no participa en la destrucció d’imatges, es mostra conciliador amb els refugiats, els ajuda. Un milicià reconeix, en aquells moments, a Emili Torres, perquè eren veïns a Barcelona. Duia un rellotge d’or, i es trobaven en una guerra oberta. Va veure perillar la seva vida i li va donar el rellotge d’or, li va dir “Li podreu donar a la meva família a Barcelona?” Posteriorment Falange el va requisar i dos taxadors el valoren i el subhasten.
Breñé va aconseguir sobreviure a la guerra. El 1937 és ascendit a tinent, a la Causa General de Catalunya s’explica que va assolir el grau de capità i que va passar a França quan l’exèrcit republicà es va retirar. El 1961 segueix dins la confederació hidrogràfica del Pirineu Oriental i el 1966 passa a formar part del Cos General Administratiu. El 1976 era cap de negociat de Reclamacions i Denúncies.
