Skip to content

És sentir-nos úniques el nostre pitjor mal?

Fotograma d’Anne Hathaway a la pel·lícula “Love & other drugs”
Parlar de cures i afectes amb les amigues ens agrada. Ens encanta i és el tema sobre el qual invertim més temps de les nostres trobades. Personalment, compartir les emocions i les descobertes a partir de x situació vital amb les amigues és una necessitat bàsica, de la mateixa manera que ho és donar consells que jo mai seguiré o estrènyer molt fort les dents cada vegada que pens ja t’ho vaig dir, ja t’ho vaig dir, ja-t’ho-vaig-dir que passaria això. Per moltes vegades que hàgim analitzat tal persona o vincle sempre hi ha temps de tornar-hi un cop més, no sigui cosa ens oblidam d’El Detall que ens havia passat per alt i que aportarà un gir argumental al tema. Ara bé, la qüestió aquí és una altra: per què sentim que la nostra història és tan especial? Se m’acudeixen diversos motius que ens han fet creure la princesa Disney que criticam però que en el fons volem encara ser algun dia.
L’allau de positivitat tòxica i missatges que ens inciten a creure’ns aquest història és espantós. Frases a les tasses del berenar i a les bosses de tela fetes en sèrie que afirmen la nostra singularitat: “cada día es un buen día para ser tú misma” i coses així. El neocapitalisme té el poder d’apropiar-se de certs discursos originàriament combatius, suavitzar-los, resignificar-los i comercialitzar-los (en aquest cas amb l’empoderament i el despertar feminista). A més, les narratives sobre responsabilitat afectiva que tanta falta ens feien també tenen la seva cara B: he de ser la salvadora? Encara que hagi intentat crear un vincle respectuós i basat en la comunicació mútua i no hagi funcionat, he de continuar sent complaent amb l’altra persona? Ser responsables amb les nostres relacions personals significa posar límits també per a una mateixa. Puc donar fins aquí. Creure que amb comunicació i assertivitat tots els vincles resulten exitosos -què és un vincle exitós?- és una fantasia. No és que no hagis sabut fer-ho millor ni que la vostra història estigui condemnada: a vegades no funciona i no passa res.
Fins i tot a l’hora de deixar anar volem ser les millors: patir el dol seguint totes les instruccions de la psicòloga, “gaudir” dels processos de la vida, treure’n un aprenentatge pel futur. Com és que hem arribat a voler fer útils fins i tot els pitjors mals, les pitjors pèrdues? A vegades la vida és dolorosa i trista. Ens passen coses horribles que no sabem com explicar. Algunes persones ens fan mal sense motiu. Entram dins espirals d’autodestrucció i ressentiment que treuen la nostra pitjor versió. I no cal aprendre’n res, sinó simplement deixar-se sentir i pensar que ja vindran altres moments.
Estimar, abandonar, sentir nostàlgia i patir per les nostres relacions afectives són activitats gairebé quotidianes. Ho sé i m’ho repetesc cada vegada que llegesc un llibre, fit una frase reveladora i la marc amb la urgència de qui descobreix El Detall (sense després no recordar-ne l’autoria):
” No sintió como si le enterraran la punta mellada de un vidrio en el corazón porque, francamente, no era así de dramàtica, però por un instante se le hizo muy difícil poder respirar”.
Back To Top
Search