Set converses amb set amistats i familiars de Jaume Santandreu, qui coincideixen en reconèixer la gran tasca social que fa, l’esperit crític i la saviesa que tant el caracteritza. També amb el poc reconeixement del qual gaudeix.
Margalida Cortès: “Se li ha de perdonar tot per la gran obra que ha fet”
“I si veniu a fer net a Can Gazà?”. Així començava ja fa molts d’anys la relació entre Margalida Cortès i Jaume Santandreu, tor i que és coneixien de molt abans, de quan Jaume havia sortit del Seminari. Aquesta pregunta, però, va desencadenar tot un seguit de col·laboracions per part de les dues parts. Entre altres, Cortès recorda una “subhasta de quadres que vàrem fer amb Montse Ferrer”. Explica que els diners recaptats anaven a Can Gazà, perquè “hi ha hagut temporades que no han tengut cap duro, sempre han anat magres, ha estat una supervivència”, afirma.
Considera que la labor de Santandreu amb els exclosos socials és molt bona, ja que “les persones que no volen enlloc, a can Jaume hi tenen cabuda”. Fet que atribueix a què “té un coret molt sensible i molt especial, és una persona grossa, però el coret és molt senzill i sensible”. I per això, encara que hi hagi coses “que no agradin per mor de la seva llengua, se li ha de perdonar tot i més per la gran obra que ha fet”, afirma Cortès. Perquè “ha estat un pare, un germà i un amic de totes les persones tirades del món”.
La seva tasca “ha tengut influència a la societat”. Pel que n’està convençuda que “no se’l reconeixerà suficient”. “Potser quan mori, com la madre Teresa de Calcuta a qui criticaven fins que va morir.”
Joan Sunyer: “Com en Jaume, n’hi hauria d’haver molts a cada poble”
“A en Jaume sempre l’hi he sentit a dir que munpare era com un segon pare per a ell”, recorda el seu bon amic Joan Sunyer. Un vincle forjat arran del comitè de Son Coletes. D’aquesta història, ells en formen part. Jaume Santandreu fou un dels fundadors i Joan Sunyer, en canvi, forma part de la segona generació.
Així mateix, agraeix la tasca que varen fer Jaume Santandreu, Andreu Frau, Joan Rosselló i Miquel Sunyer, el seu pare. “Jaume era el motor, sap xerrar i és molt decidit; en conjunt, varen arrencar el comitè”, explica. Assegura, també, que “eren persones que varen viure la guerra i varen voler fer un homenatge a les persones desaparegudes sense motiu, ja que és el mínim que es pot fer per elles”.
Sunyer recorda que Manacor, durant el conflicte, va ser un dels pobles més represaliats, i per això “hi havia molta por”, però a ells ni els va espantar, especialment va ser valent Jaume Santandreu: “ell, a la por, sempre la va passar darrere”. I així va començar una de les accions “més importants de recuperació de la memòria històrica”. L’empremta deixada en aquest sentit, és indiscutible, afirma.
La seva relació, però, va més enllà de Son Coletes. Joan Sunyer, gràcies a la seva indústria càrnia, col·labora estretament amb Can Gazà tot aportant carn. També els hi duen tot allò que els hi fa falta.
Es coneixen ben bé, pel qual es pot permetre afirmar que “com en Jaume n’hi hauria d’haver molts a cada poble”, “ja que només sembra bondat i bona voluntat”.
Jaume Mateu: “És pedra d’escàndol, però a qui no li agrada sortir als papers?”
Ni més ni manco que 30 anys de fer feina plegats són els que porten Jaume Mateu i Jaume Santandreu. L’actual president de Can Gazà explica que “era un xitxarel·lo jove quan, a través de Miquel Àngel Riera, vaig entrar en contacte amb en Jaume; entre versos i converses, fa una eternitat, vaig entrar dins el seu carcel de feina i vàrem anar de la mà”.
Tot i haver-se conegut per interessos literaris, les inquietuds socials els van conduir el 2003 a fundar Can Gazà, un espai “per atendre la població més marginada que no estava atesa de la manera més correcta, és a dir, els exclosos malalts”. A hores d’ara, tenen 20 residents i “Jaume Santandreu és la figura capital perquè hi està les 24 hores, pels residents és un pater familias, una figura afectiva i una mica religiosa”, assegura Mateu.
Aquesta personificació en Jaume Santandreu no és sinònim que quan no hi sigui, Can Gazà desaparegui. “Farem com el Barça sense en Messi, ens readaptarem”, bromeja.
Després de tants anys de fer feina colze a colze i conèixer, també, les seves obres literàries i haver escrit un assaig sobre ell, n’extreu una definició transversal: “és una persona hipersensible, i per això ha fet tot allò que ha fet i és crític amb tot i per tot”. Al que afegeix que “per sensibilitat va sortir de capellà, va reconèixer la seva orientació sexual i ha creat una de les obres literàries més poderoses dels darrers anys”. A més, corrobora que “és pedra d’escàndol”, “però a qui no l’hi agrada sortir als papers?” es demana.
Per tota aquesta trajectòria i afecte, Jaume Mateu n’està convençut que “els mallorquins i les mallorquines hauríem d’atendre tot allò que ha fet en Jaume, des del 73 que treballa amb exclosos”. Creu que s’hauria de “valorar amb la justa mesura”.
Pere Fons: “Els bisbes, com els porcs, no aprecien les joies”
Jaume Santandreu i el capellà Pere Fons es coneixen de tota la vida, perquè són de la mateixa quintada i de la mateixa barriada de Manacor. Però el seu vincle es va estrènyer després de passar cinc anys fent de capellans a Maria de la Salut. Ara, tenen una relació molt especial. “Maldament estàssim 100 anys sense veure’ns, seríem igual d’amics”, assegura amb tendresa. “Jaume és un sant, un tresor, encara que no ho cregui”, afirma el capellà amic.
És una amistat forjada al llarg de tota una vida. Inclús després que Jaume Santandreu sortís de l’Església i criticàs la institució. I és que aquesta opinió és compartida, també, per Pere Fons. Sap cert i segur que Santandreu és “un home intel·lectual que ha desenvolupat molt el seu cap”, “és un crític autèntic i quan critica l’Església ho fa molt bé, a més, és necessari”. També considera que aquesta institució està “anquilosada perquè no surt de l’eucaristia; el Papa ha dit que ha de sortir, però nosaltres ens arrufam a la foganya, hi ha molt de mal”.
A part, destaca que Jaume Santandreu és un gran orador. A Maria, “els diumenges l’Església era plena, i a Vilafranca també corrien per anar a sentir els seus sermons”. Un do que no va poder exercir mai al seu poble natal, fet que Pere Fons lamenta. “A jo m’hauria agradat que el fessin rector de Manacor, era la meva il·lusió perquè s’ho mereixi i la gent de Manacor també”, explica.
Deixant de banda les polèmiques i els versos, Pere Fons defineix Jaume Santandreu com “un sant, un tresor, encara no ho cregui”. I és que, afegeix, “no té res seu ni tendrà res més perquè la seva caseta és el seu cos i tot ho dona”.
Després de tot, ben a consciència, recupera una frase bíblica, la qual considera que és adient a l’hora de parlar de Jaume Santandreu. I és aquesta: “Els bisbes, com els porcs, no aprecien les joies”.
Sebastià Sansó: “Jaume és un gran escriptor” i “poc reconegut”
Sebastià Sansó va musicar el poema “Clam per la nostra terra” de Jaume Santandreu al primer disc amb Espiral d’Embull i en coneix la seva obra. També és llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. La suma dels dos factors li permet dir que “en Jaume és un gran escriptor i molt compromès que té un gran bagatge i una riquesa del llenguatge amb frases punyents molt mal de trobar en aquests moments”.
Considera que el fet “de ser excapellà i conèixer el món de l’Església i la pagesia i conviure amb els marginats crea un còctel que li dona una veu pròpia”. A més a més, i permet tenir “títols molt eloqüents com Catedrals amb armaris” i demostrar el “compromís amb la llengua, la història i el país”. Ara bé, “no s’ha d’entendre com una biografia”.
En conjunt, diu que la literatura de Santandreu “no està prou reconeguda, en part perquè va amb una temàtica una mica pels marges amb relació als homosexuals, els marginats i la repressió com a poble”. Ara bé, espera que se’l reconegui com a escriptor aviat.
Joan Mir: “És un activista social”
“La biografia de Jaume no és la d’un polític, sinó que la d’un activista social”. Així el defineix Joan Mir, company de Santandreu a ERC per les Illes Balears. Tot i això, reconeix que “la seva aportació política és extraordinària en el sentit que una persona amb aquesta rectitud moral s’hagi posat al capdavant d’ERC i de l’independentisme arribant-ne a ser el president a les Illes”. Així, explica, “és un personatge d’esquerres apuntat a totes les causes socials, d’igualtat de gènere, amb els pobres i diferències economicosocials”. És interdisciplinari.
Mir recorda que quan estaven actius dins ERC, Santandreu encara era capellà. Ara bé, “sempre va ser molt contrari a l’Església i la seva jerarquia, ell estava amb l’evangeli”. Va ser coherent amb les seves idees i sempre va tractar temes polèmics, el que no va influir mai en la carrera política.
Possiblement perquè “és una persona molt visceral i apassionada, el que el converteix en una persona amb molts amics i enemics”. “És extremat”, explica.
Bàrbara Nicolau: “Ha gosat ser qui era tot i les conseqüències”
“En Jaume és el meu tio, la meva padrina i ell eren germans: sempre hem estat molt tribu”. Aquesta és la resposta que fa l’actriu Bàrbara Nicolau quan li demanen la relació que té amb Jaume Santandreu, a qui descriu “com un home molt especial perquè és molt savi, és molt inquiet, molt jove en el sentit que sembla que parlis amb una altra persona per l’avançat del pensament”. “Tota la vida ha anat a contracorrent i ha gosat ser qui era amb totes les conseqüències i una coherència admirable”.
Això sí, “si ha de flastomar flastoma i si ha de crear polèmica, en crea”, afirma Nicolau. Un fet que tant a ella com a la seva família els “ha fet patir molt perquè l’estimam, però també ens ha fet ser més una pinya”. Explica que Jaume Santandreu i les seves germanes, que “ara només hi ha la tia Francisca i la tia Joana sempre han estat una tribu i allà on va un, va l’altre”. Per tant, en tot moment, s’ha vist recolzat pels seus tot i “l’avançat del seu pensament en el temps que vivien”.
Amb tot, especialment recorda que li feia llegir poesia. “Va ser una aproximació a la literatura, a l’amor per la rapsòdia”.
