Joana Gomila (Manacor, 1982) ha viscut sempre amb la música a prop. Després de l’èxit de Folk Souvenir, treball amb què fascina el públic, Gomila presenta el seu nou treball, Paradís. Parlam amb ella sobre el seu nou disc.
El teu nou disc s’anomena Paradís. D’on ve aquest nom?
Per la part més individual, Paradís ve de la necessitat que he tengut de xerrar sobre el fet de ser illes, com a persones i la necessitat que tenim de crear vincles i formar arxipèlags amb altres persones. És una mica la necessitat de sentir els límits i els contorns però alhora la necessitat de compartir amb altra gent. En Sartre deia que “l’infern són els altres” i jo pens que això és perquè no ens miram prou als ulls. Quan ens miram, tots junts som el paradís. Després, també ve d’una part més social, per la necessitat d’entendre el que vol dir ser d’una illa, i concretament d’aquesta Mallorca. Jo fa vint anys que ja no visc aquí però pens que quan vivia aquí no era conscient de viure en una illa. Per exemple, quan llegia L’illa del tresor, no tenia la impressió que podia ser un d’aquests personatges en un escenari similar, amb la mar per tots els costats. La distància m’ha fet entendre moltes coses sobre aquest món petit que necessitava entendre. De fet, crec que tots els projectes que faig els faig per entendre coses que necessit: no vol dir que entengui res però com a mínim em faig moltes preguntes. Vaig tenir claríssim que el nom del disc havia de ser Paradís perquè les illes són considerades un paradís però precisament per aquest fet, les convertim en un infern. També és aquesta tendència d’Instagram, on tot és perfecte però artificial. Habitam una vida virtual i deshabitam l’entorn immediat. Un altre element que també hi és molt, ve d’una reflexió que vaig fer aquest estiu, després de veure el documental Tot Inclòs. En aquell moment encara estava molt ficada en les lletres, creant i composant i quan vaig veure el documental era a S’Illot i un dia, passejant pel passeig que hi ha quan creues el pont, amb totes les botigues i els hotels, vaig pensar que, uns metres més enllà, hi ha els talaiots. Uns talaiots que ningú va a veure, tot i que estan tot just darrere, molt a prop. Després de veure el documental, vaig pensar en els hotels i en què tot això és la nostra herència i no l’hem triada. L’hem d’assumir. El que sí que podem fer és decidir què fem amb aquesta herència… Tot això també hi és, al disc, per exemple, a la Jota dels Hereus. Al final he volgut fer una simbiosi entre aquesta part més social i la part més íntima, que he necessitat explorar molt i això a Folk Souvenir no hi era gens.
Quines altres similituds i diferències destacaries d’aquest nou disc respecte dels anteriors?
Paradís és molt més personal, les lletres són meves i les músiques les hem fet a mitges amb Laia Vallès. Melòdicament sí que hi ha una connexió amb Folk Souvenir però des d’un altre prisma totalment diferent. Aquí hi ha molta electrònica i molt de joc fresc. Escric bastant sovint però mai ho havia compartit: necessitava explorar aquest univers i posar-me en un altre context.
Com sorgeix el disc i quin va ser el procés de creació?
Me’n vaig anar a La Plana, una masia que hi ha entre Vic i Manresa que és un arxipèlag de gent meravellosa que viu en comunitat des de fa trenta-tres anys amb un projecte social molt potent. Me’n vaig endur un sintetitzador, una gravadora i poca cosa més i em va pegar per pintar i dibuixar. La meva intenció no era gravar un disc però vaig posar la gravadora en marxa i varen començar a sortir lletres i melodies i, tot i que hi havia d’estar més temps, en un parell de dies me’n vaig anar. En el camí de tornada em vaig adonar que hi havia moltes idees bones i a poc a poc vàrem anar donant-li forma amb na Laia. El nostre gurú musical, en Jaume Manresa, després s’ha encarregat de la producció des de fora i ens ha acompanyat molt bé. Les mescles ens les ha fet en Joan Miquel Oliver.
Quan s’estrena el disc?
El primer single, Paradís, va sortir dia 21 de febrer i el primer concert el vàrem fer la setmana passada al Tradicionàrius. Allà es podia comprar el disc però oficialment surt a les xarxes el dia 6 de març. Ja tenim una gira de presentació a la vista, per Catalunya i Mallorca.
Hi ha alguna col·laboració musical al disc?
A nivell musical només som na Laia i jo; som un arxipèlag petit en aquest sentit. En altres formam un arxipèlag més gran perquè a més d’en Jaume Manresa i en Joan Miquel Oliver, també hem tengut la col·laboració de na Catalina Julve, que ha fet la portada i és increïble. A més, n’Antònia Monroig ens ha fet el disseny. I per als directes en Joan Miquel Artigues ens ha fet una proposta d’espai guapíssima.
Cant, música i experimentació són tres pilars que et defineixen. Què hi ha de cada un a Paradís?
Va tot junt, no puc separar-ho gaire. A nivell vocal hi ha molta exploració, tan orgànica com a través d’aparells analògics.
Com definiries la teva música?
M’és molt difícil posar etiquetes. Hi ha coses d’electrònica, hi ha elements d’avantguarda…depèn del moment però sempre hi ha la voluntat de cercar i no conformar-me. Aquest disc és molt eclèctic però hi ha una part bastant art-pop.
Fa anys que vius de la música. Què significa això per tu?
Em sent molt afortunada. També pens que visc de la música perquè som una apassionada i la manera com he acabat vivint de la música ha estat natural, sense adonar-me’n. Dins de les dificultats que suposa viure de la música o del món artístic, que per ventura implica molts d’alts i baixos i moments en què estàs en molts projectes i de cop, després ve el no-res i t’has d’acostumar a viure d’aquesta manera, en aquest món tan volàtil. També pens que, en la nostra generació, cap ofici és fàcil. Jo assumesc viure d’aquesta manera i em sent molt afortunada.
Creus que la dona ho té més complicat en el món de la música?
Jo crec que en el món de la música ens trobam amb les mateixes dificultats que en el món en general, n’és un reflex. Hi ha una cossificació, un haver de mostrar que tu també ho pots fer bé. A un home no li criticaran tant com se vesteix o com se desvesteix. Com a dona sempre hi ha un punt en què te sents que has de demostrar els teus coneixements, que t’has de fer valer. Jo vull creure que entre tots estam intentant que això canviï. Crec que també hi ha un problema de referents: dones que canten en coneixem moltes però en un paper més estereotipat. Dones que toquin instruments no n’hi ha tantes però jo crec que això està canviant i en poc temps notarem un canvi bastant fort. Se’m fa molt difícil pensar si és més difícil per una dona que per un home. Diria que és més complex i que com a dona sents una exigència molt més gran en molts sentits.
A més del disc, quins altres projectes tens ara mateix entre mans?
Estic fent la música d’una peça que es diu Aürt, d’una companyia de circ mallorquina que dirigeix en Jordi Aspa, un artista a qui admir molt. També seré a la nova peça de la Cia Lali Ayguadé, que assajarem entre França i Catalunya. S’estrenarà a la tardor i es tracta de la darrera part d’una trilogia. Amb ella ja tenim un espectacle juntes, Sa Mateixa, que ens va encarregar l’Auditori de Barcelona. A partir d’aquest espectacle em va demanar de fer la música d’una altra peça (Here, 2018) i en aquest projecte que munta ara tornaré a cantar-hi en directe. A finals d’any també, si els calendaris encaixen, estaré amb la nova producció de na Clara Peya. I també composaré la música d’un nou espectacle de na Mariantònia Oliver, un solo interpretat per na Júlia Capmany.
