Indigneu-vos. Pep Barrull
De fa molts anys no sentim més que bajanades per justificar allò que no té justificació, allò que no és, allò que no serà per molt que s’hi escarrassin.
Ara, amb el fracàs de la investidura de Feijóo (anunciada sense error) i la més que possible de Sánchez, amb la proposta de Junts i ERC d’una amnistia, s’han desfermat tots els fantasmes, totes les pors, insults i barbaritats de tota mena. D’aquí el títol de l’article, més que la lluita entre una transició que no s’aguanta i la necessitat d’un canvi, és més un retorn al franquisme o als inicis del 36, amb allò de “antes roja que rota”.
És difícil que es trenqui allò que està trencat, o que es trenqui allò que no existeix. Un pot inflar el pit tot el que vulgui, es pot penjar les medalles que vulgui (recordem aquells generals russos amb tot de medalles al pit, sense espai per a més mèrits, i és cert avui no existeixen), o cridar fort o molt fort que “España se rompe”. I segur que molts s’hi sentiran impel·lits per la brama. I així de la glòria de “El sol no es ponia al nostre imperi” sorgeix “El imperio contraataca”. Això és el que fa VOX reclamant que el govern d’Espanya impulsi a les institucions internacionals que “a territoris de tot el món que canviïn el nom dels seus accidents geogràfics i recuperin les antigues denominacions en castellà”.i ho qualifiquen de “tresor immaterial” i “injustícia històrica”. Ningú ho ha fet ni ho farà, s’ho prendran com una broma de mal gust, o com l’actuació d’uns fanàtics autoritaris que viuen al s. XVI. Ridícul en estat pur, nostàlgics decadents.
L’únic fet cert és que España, la que ha estat governada pel PSOE i el PP (bipartidisme, torn polític, caciquisme-oligarquia financera, corrupció endèmica. El PP és l’únic partit a Europa condemnat per corrupció) en exclusiva, no ha fet cap proposta per articular Catalunya dins l’Estat més enllà d’una permanent “repressió”. Més enllà de la propaganda i un bla, bla, bla inacabable, res. El PSOE, reunit a Granada, presentava el document “Hacia una estructura federal del Estado”, era el 2013. En total un full per davant. Res i el document eren el mateix. Han passat deu anys i el tenen tancat per si de cas. El PP, pitjor. Cap proposta, amb l’Estatut d’Autonomia i gràcies. No s’han adonat que la crisi territorial no és una broma? Què és ben real? Idò, qui dia passa any empeny.
El 2006, el poble de Catalunya havia votat en referèndum el nou Estatut. Aquell Estatut que Alfon Guerra, president de la comissió constitucional del Congrés, va anunciar que li donarien una “cepillada” i deixar-lo “más limpio que una patena”, ningú el reconeixeria. Tot i que Zapatero, aleshores Presidente del Gobierno, i des del balcó de la Generalitat havia promès “defenderé el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya” i el PP es va dedicar a recollir firmes i presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional (tot i que Andalusia i el País Valencià presentaven una reforma dels seus estatuts tot copiant el de Catalunya. El recurs només era contra Catalunya). Mentre, Pasqual Maragall, president de la Generalitat defensava una reforma de la Constitució per anar a un “Estat asimètric”. I Pasqual feia nosa al PSOE, en les pròximes eleccions ja no era el candidat, Madrid el substituiria per José Montilla, més dòcil al PSOE i més moderat.
De la política del “peix al cove” practicada per Jordi Pujol es passava a la reivindicació de la independència. La resposta a la retallada feta pel Tribunal Constitucional (recordau aquell presidents del tribunal que tenia carnet del PP, tot era imparcialitat) va ser una grandiosa manifestació que aplegà 1 milió cent mil persones sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. La manifestació va marcar un punt d’inflexió política i social. Llavors vendrien els referèndums municipals, el referèndum del 9N, les grans manifestacions d’11 de setembre, i fins a arribar a l’1 d’octubre, referèndum en majúscules i la resposta de l’Estat amb les càrregues policials més desproporcionades i bestials, la vaga general del 3 d’octubre, el Tsunami Democràtic, les denúncies als tribunals, la sentència del Procés que condemnava als líders polítics a la presó per molts anys, l’exili del president Carles Puigdemont, els recursos al Tribunal de Drets Humans, els indults, etc. I la creença en molts sectors que Espanya és irreformable i només hi ha un camí: la Independència.
Així hem arribat al 2023, milers de represaliats amb condemnes o pendents de judici, amb una Taula de Negociació sense fruits, i la necessitat d’una AMNISTIA.
