Skip to content

Esplendor femení carregat de presència i dignitat

La suspensió de l’any passat planava en l’ambient. Veníem d’una setmana moguda, enguany també, si parlam de meteorologia. Una altra vegada amb nom de dona, la borrasca Juliette semblava anunciar el desastre no sols per a dilluns i dimarts, sinó fins i tot per al cap de setmana següent. Però ja se sap que després de la tempesta, prest o tard, torna sempre la calma. El matí va començar fred, amb temperatures hivernenques, però molt eixut, molt disposat a fer lluir el sol com va ocórrer durant bona part de la jornada. Amb ubicacions cobertes, la Fira de les Dones d’enguany es movia com un billar a tres bandes. En el claustre, a la planta baixa i també al pis de dalt, les paradetes. Més de cinquanta firaires i deu entitats hi mostraven els seus i les seves habilitats. La proposta, com a qualsevol fira, era variada. Hi havia llibres, artesania, creació, venda productes pensats per a dones… I sobretot, moltes dones mostrant el que saben fer. Era el cas d’una esplendorosa Marilén Ribot, a la plaça del Convent, radiant amb l’estrena de la seva nova companyia pròpia. La màgia de Ribot, sempre corprenedora, aturava l’alè als assistents. Just acabada l’actuació de la circaire manacorina més internacional, encetava amb uns càntics d’ultramar a càrrec de la soprano Cèlia Prat. Bel Miquel havia sorprès abans amb la seva percussió corporal, i les dones escriptores havien omplert el claustre de paraules amb un recital on destacaren nous talents com Aina Fullana. Alícia Olivares, Maribel Servera i Maria Magdalena Amengual glosaven perquè són glosadores, i Maria Badia projectava la seva multinominada Doula a la biblioteca.

Les activitats es perllongaren també a l’horabaixa, on l’expressió corporal a càrrec de tres margalides (Sales, Brunet, Lliteres) es compaginà amb la de Maria Bel Sagrera i la seva dansa espanyola.

Marina Cànovas i Maria Huerga donaven la benvinguda a l’entorn del claustre amb els seus tallers per a infants. Què val, una fotocopiadora? Potser qualcú ho va descobrir, aquest dia.

A la plaça dels Pares Creus i Font-i-roig, les food-tracks miraven de donar aliment, i a l’entrada per darrere al claustre, una mostra de tambors de brodar feia visibles les dones invisibles de la història. Preciós. Davant, un gran mural acollia els noms de les dones més rellevants de la història de Manacor, apuntats pels inquiets visitants, que se’n tornaven més conscients, potser fins i tot més reivindicatius.

El segon indret ocupava un espai del carrer de l’Escola Pocoví, molt a prop de la plaça de les Verdures. Un antic local comercial, on sembla que està a punt d’obrir-hi un nou negoci, acollia, idò, l’exposició central de l’edició d’enguany, a càrrec d’Ennigulart i Sara Fernández. La proposta, col·lectiva, consistia a incorporar les bragues, la peça de vestir més femenina, la més invisible, la més aferrada al cos, la més sotmesa a les vicissituds vida de les dones, en les idees de les creadores participants a la mostra. I vaja si varen reeixir. Originalitat, frescor, reivindicació, sarcasme, combat, dolçor, humor… Tot hi va caber en el món infinit d’unes bragues.
En aquell mateix local, descendint a les catacumbes, un celleret llarg i fondo acollia l’exposició performàntica de Catalina Julve. Cinc capses. Cinc dones. Cinc materials. Cinc lletres. La mateixa artista manacorina explicava que les cinc capses recordaven les cinc dones, les cinc roges del Molinar que moriren assassinades a Son Coletes. Brodades de vermell, elegantíssimes, cada una de les tapadores de les capses corresponia a una lletra. DIDOL. La fusió dels didals de les cosidores del Molinar i del dol que varen deixar les seves morts. Fang cuit, fusta noble, llibre cremat de dolor, sabó que neteja sang, i culpa, i odi. I calç i terra i retorn a la mort que va fer néixer aquest martiri. De fons, la veu d’una nina, xiuxiuejant el passat i el futur.

Encara falta una banda, un tercer rengle on la bolla ha de colpejar. El màgic pati de Ca’n Frau, amb les seves columnes, el seu paranimf, els seus frescs, la bonhomia dels seus amfitrions, i la veu màgica, sibil·lina, fonda i exhuberant de la felanitxera Mar Grimalt. Dins la fosca de la nit, la veu de dona trencava una lluna que no volia ser sencera encara.

Back To Top
Search