Estimar l’estimar

La part de l’univers coneguda és gairebé insignificant. N’ignoram un 96 % de la massa-energia de la qual n’està format. Hem de ser humils en les afirmacions que feim, tant del cosmos, com de l’organisme més complex que probablement hi podem trobar; el cervell humà.

Per mor d’això trob llastimós que la gent vagi fent judicis superficials sobre el mode de pensar i actuar dels altres sobretot en què, almanco per a mi, és l’àmbit més sagrat de la vida. Em referesc a la capacitat d’estimar, el fet d’estar enamorats i la vivència de l’amor.

Sembla que no tenim dret a estar molt enamorats sense que ens diguin obsessos. D’odi, d’ambició, de frivolitat, hipocresia… sí que hi podem estar malalts. Però quina llàstima associar l’amor a la negativitat. Hem de fugir de la mort amb totes les nostres forces i assumir que no tots els amors acabaran bé, però, tanmateix, estimar és l’únic que pot donar sentit a la nostra existència. Dissortadament, és molt complicat ser amic d’una persona de la qui estàs enamorat-da. Jugar amb un foc pel qual no hi ha bombers.

Tot està en revisió, tot es desdibuixa en aquesta època nostra. El discurs relativista i la idea que hem d’agafar de les persones el que puguem s’està normalitzant en les relacions humanes. Fragmentació i instrumentalització de l’ésser. On queden la tendresa, el compromís i la sinceritat?

Walter Riso és un dels gurús de moda en el tema de la gestió d’emocions. Però Gestió i Emoció no són conceptes antinòmics? Els seus llibres poden servir per Madames Bovary’s i Casanovas de llogaret. No hi cerqueu massa aprofundiment. La complexitat i la passió fan por. Molts d’aquests autors, coaches, influenciadors i altres curanderos youtubers que van donant lliçons de com estimar, de com passar el dol per una pèrdua, etc., també assessoren empreses per augmentar la productivitat dels seus empleats. El modus operandi i les consignes cumbaià colonitzen els àmbits de l’emotivitat humana. I es fan animalades tan grosses en l’àmbit econòmic com en el de les persones. L’Índia envia coets a la lluna mentre el 90% de la seva població pixa i caga pel carrer.

La psiquiatria, la psicologia, el telèfon de l’esperança, Santa Rita, Antonin Artaud, la literatura i ja no parlem de la filosofia, fan el que poden. Si l’enamorament pot esdevenir malaltís, quanta impotència davant la malaltia mental… Recordem que Carlos Castilla del Pino, un dels psiquiatres més prestigiosos de l’estat espanyol durant la segona meitat del segle passat, va viure el suïcidi d’un fill i la mort per sobredosis d’un altre. L’atenció que reben de la sanitat pública els qui pateixen depressió és molt precària. Manquen recursos. I és ben sabut que mor més gent a causa del suïcidi que per accidents de trànsit. Un centenar de persones se suïciden cada any a Balears. Quantes ho deuen fer per amor? És més fàcil posar el carnet per punts que tenir cura de les depressions. Si la sanitat pública no té recursos que prescrigui, si un està fart de tot, a partir d’una certa edat del pacient, el cianur com a remei definitiu. Però el negoci està en el suïcidi lent: la medicació, les addicions, les consultes psicoterapèutiques… Almanco, altre temps, els capellans al confessionari o el consultori sentimental d’Helena Francis eren de franc.

El filòsof Byung-Chul Han ha analitzat en els seus assajos les alteracions patològiques de la societat. El que prolifera és la pèrdua d’autenticitat mentre la persona es va ofegant en si mateixa. Aquesta màxima, procedent de l’Oracle de Delfos i que apareix en diversos diàlegs platònics posada en boca de Sòcrates: “coneix-te a tu mateix” comporta un inconvenient prou revulsiu. I què passa si havent-te conegut a tu mateix no et caus bé, no et resultes simpàtic?

Entram en el tema de l’autoestima. Sembla que si un no s’estima a si mateix no pot estimar els altres. Alerta que l’autoestima, per poc que en tenguem, està relacionada amb els mecanismes d’activació de la gelosia. “La amarga pestilencia de los celos” com deia Cervantes. En una altra avinentesa en parlaré.

Els llibres d’autoajuda la majoria són refrits de refrits. A grans trets, segons aquests textos, has de sortir del clot estirant-te a tu mateix pels cabells. Crec que el millor llibre d’aquest gènere que s’ha escrit ja té una partida grossa d’anys i es titula Tus zonas erróneas. Em record que quan el em vaig comprar era molt jove i vaig llegir el títol malament: “Tus zonas erógenas” i em pensava que seria un llibre eròtic.

“Jo estimava estimar” diu Sant Agustí. Quin coratge… Després de la pèrdua d’un fill potser la incapacitat d’estimar i el no sentir que ens estimen és la forma més extrema i infernal de ser i estar en el món. Estimar és VOLER estimar. És bo de dir. El poeta manacorí Guillem d’Efak, en un dels seus versos, defineix l’amor com “una mentida edificada passa a passa”. La capacitat per autoenganyar-nos quan estam enamorats és espatarrant.

Em deman com podem aprendre a estimar si, seguit seguit, ens freguem pels morros el culte a la imatge i la pornografia física i emocional. En quins paràmetres es mourà l’afectivitat dels nins d’aquesta generació? Hi ha un excés d’egocentrisme i narcisisme que fan feredat.

Estant jo molt enamorat platònicament –per força- d’una dona manacorina excepcional un conegut em va dir que jo era un ionqui i que hauria d’anar al Projecte Home. Però -li vaig dir- com puc anar al Projecte Home si a mi el que m’agrada és una dona?

Sabeu que us dic, i torn a la poesia efakiana? “Fidel jo sols ho haig de ser a la vida”. I en Blai Bonet hauria contestat: “la vida existeix, però ningú mai no l’ha vista”. La vida… que ens empeny no sabem cap on.