“Fa 48 anys que faig feina i no hi ha res que no hagi fet de gust. Em jubil, però sé que enyoraré Can Garanya”

Margalida Sagrera (Manacor, 1959) ha estat fins ara una de les cares conegudes de darrere els taulells de la botiga. Repassam amb ella els darrers cinquanta anys de la història d’un dels comerços emblemàtics de Manacor.

Com vares entrar a fer feina a can Garanya?
Vaig acabar l’escola. Record que era el mes de setembre i que havia fet els quinze anys feia una setmana. I va ser ma mare la que em va trobar feina aquí. I de llavors ençà hi som. No teníem cap relació especial amb la botiga. No érem ni família, ni clients extraordinaris. Jo els vaig conèixer quan vaig entrar a fer feina aquí.

Qui va ser qui et va contractar?
En Toni Garanya. Va ser el primer que em va agafar i vàrem fer la xerradeta. Em va demanar quatre coses i em va dir que l’endemà ja podia venir a fer feina. Ells havien obert la botiga del número 40 no feia gaire i hi vaig fer una temporada de feina i vaig començar a aprendre el que feim aquí.

Han canviat moltes coses en aquestes dècades?
Han canviat una mica les tendes i sobretot els materials. Quan jo vaig arribar es venien moltes cordes, també corda d’espart, que ara ja no se’n troba. També venien molts de pescadors, sobretot quan en Sebastià era el president de l’agrupació de pesca Els Serrans. Tothom venia a cercar canyes, carrets i cucs i els divendres era un desbordell.

I amb el tracte amb els clients, han canviat moltes coses en els darrers 50 anys?
Abans tot era més proper i tothom es feia més cas. Ara tothom va al seu boll. I abans aquí érem tots amics, veïnats i coneguts. Ara no els coneixem a tots, però una de les coses que he après és que aquí procuram fer cas a tothom.

Si hi ha una essència de Can Garanya, com diries que és?
Mentre jo he estat aquí dins, sempre he procurat donar continuïtat a allò que m’ensenyaren els tres germans. Sempre, sempre, sempre. En Sebastià, en Toni i en Joan varen ser els meus mestres. I vaig procurar agafar lliçons de cadascun, eren fantàstics. Em varen ensenyar tot el que sé d’aquí dins i també moltes de les coses que sé de defora, de la vida.

Quan un client entra per la porta, ja saps quina sabata voldrà?
Sí. A vegades quasi més que ells. Ells miren, trien, demanen preu i s’ho proven. Llavors jo els oferesc allò que crec que els ha d’anar més bé. I moltes vegades endevin.

Deus haver venut sabates famílies senceres…
Clar, jo he anat despatxant a nines que ara són mares, n’hi ha algunes que ja són padrines. I clar, he anat atenent i posant les sabatetes a totes les famílies que han entrat per la porta. Amb 48 anys arribes a conèixer molta gent, també molta de fora poble. I els anys passen per tots.

Quins plans tens per a la jubilació?
He estat padrina i el meu home ja està retirat. I ara vull fer de padrina de veres i poder fer qualque viatget i celebrar aquest canvi de vida. Fa 48 anys que faig feina i tot ho he fet de gust. Em jubil, però sé cert que enyoraré Can Garanaya.